14 de març 2011

L'ÀNGEL DE L'AIGUA

Immensa i absorbent se m’oferia l’aigua
d’un juliol, llavors en flor, a Sant Vicenç.
Oh mar, tu no ho recordes; no pots tenir memòria
dels ingenus que es llancen mar endins sense por.
Nedar jo no sabia, només fer capbussades
com qui juga ingràvid a un fet i amagar moll.

Però el mar no té amics i quan pot et traeix,
i sobreïx i et mena per on vol el corrent.

D’amagat m'estenia un llençol de llot i algues,
esperant que perdés el combat salabrós,
fins que d’un no-res, l’home, arribat de cap platja,
va lluitar contra l’aigua, per mi, serenament.
No facis força... deixa’t portar... sóc nedador...

L’arena s’ho mirava, i quan hi vaig fer peu,
s’esvaí l'home aquell, estranyament al lluny.
Avui encara em pregunto, quin nom tenia l’àngel?

4 comentaris:

  1. M'ha corprès aquest post. Jo vaig viure una experiència semblant, també al juliol. Del 2009.
    I tampoc vaig poder-ho agrair, que em van treure inconscient. Això si, podem resar per a ells.

    ResponElimina
  2. El meu juliol va ser d'adolescència. El resultat, som nosaltres. L'ajut anònim ens va representar una experiència emocional.

    ResponElimina
  3. Enigmàticament excel·lent. Puc arribar a visualitzar les ullades de sol d'un capvespre de juliol qualsevol en un indret qualsevol...

    ResponElimina
  4. Anònim5/8/11

    Advocat urbanìstic o poeta en l'ànima ? En tot cas, l'experiència vital sembla haver deixat un pòsit d'allò més fèrtil. Gràcies per deixar-me'n compartir l'ìntim i magnìfic fruit...

    ResponElimina