Sovint sents a dir: aquell milió llarg de manifestants del 10 de juliol a Barcelona, clamant independència, on paren? Si fem cas dels partits independentistes que estan al Parlament, diríem que aquells manifestants no van anar a votar perquè el crit al carrer no es va convertir en parlamentaris. Però també s’especula que aquells vots van ser recollits per Convergència, partit en qual resideix un important nombre d’independentistes que prefereixen més el caminar mesurat que no pas aventures arriscades. Segurament és així: els catalans no fem revolucions, tot i que a l’himne es cantin bons cops de falç.
Si Convergència aglutina independentistes (algun dia s’haurà de fer un estudi sociològic que expliqui què hi fan en un partit que no té per objectiu la independència), Unió Democràtica és l’antítesi de l’independentisme. No ho és en absolut, d’independentista, segons declaracions del passat estiu de l’avui consellera i vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, consentides pel màxim dirigent Duran i Lleida.
Que ningú menystingui Unió: té la mida del cavall de Troia però l’astúcia dels guerrers que s’hi amagaven. Poc a poc Unió va marcant pit en els llocs estratègics dins la Generalitat, col·locant càrrecs amb marcat accent no-nacionalista o assistint en Duran a les sessions del Govern, fent de ministre sense cartera. Portes enfora, en Duran és la veu de CiU al Congrés de Madrid i el president de la comissió bilateral de relacions econòmiques i competencials Generalitat-Estat, i no oblidem el control sobre la diplomàcia exterior a Brussel·les, en mans de Juan Prat, diplomàtic espanyolista a tota prova, proposat pel líder d'Unió, com no.
Un dia no gaire llunyà s’haurà de revisar la relació de parella inseparable de la federació, quan calgui plantar cara a Espanya, sense límits, per l'estrangulament català. Mentrestant, a Convergència no li importa que Unió li faci el llit: són els capricis consentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada