Immensa i absorbent se m’oferia l’aigua
d’un juliol, llavors en flor, a Sant Vicenç.
Oh mar, tu no ho recordes; no pots tenir memòria
dels ingenus que es llancen mar endins sense por.
Nedar jo no sabia, només fer capbussades
com qui juga ingràvid a un fet i amagar moll.
Però el mar no té amics i quan pot et traeix,
i sobreïx i et mena per on vol el corrent.
D’amagat m'estenia un llençol de llot i algues,
esperant que perdés el combat salabrós,
fins que d’un no-res, l’home, arribat de cap platja,
va lluitar contra l’aigua, per mi, serenament.
No facis força... deixa’t portar... sóc nedador...
L’arena s’ho mirava, i quan hi vaig fer peu,
s’esvaí l'home aquell, estranyament al lluny.
Avui encara em pregunto, quin nom tenia l’àngel?
M'ha corprès aquest post. Jo vaig viure una experiència semblant, també al juliol. Del 2009.
ResponEliminaI tampoc vaig poder-ho agrair, que em van treure inconscient. Això si, podem resar per a ells.
El meu juliol va ser d'adolescència. El resultat, som nosaltres. L'ajut anònim ens va representar una experiència emocional.
ResponEliminaEnigmàticament excel·lent. Puc arribar a visualitzar les ullades de sol d'un capvespre de juliol qualsevol en un indret qualsevol...
ResponEliminaAdvocat urbanìstic o poeta en l'ànima ? En tot cas, l'experiència vital sembla haver deixat un pòsit d'allò més fèrtil. Gràcies per deixar-me'n compartir l'ìntim i magnìfic fruit...
ResponElimina