SI TOTS FOSSIN "ISTES"

Si realment els socialistes fossin “federalistes”, els democristians d’Unió “confederalistes”, els convergents “independentistes” de marxa llarga i, la resta, “independentistes” impacients, el problema de l’encaix de Catalunya amb Espanya estaria pràcticament resolt. Podríem parlar de com ho arbitrem, però tots els istes durien cap el reconeixement de sobirania, amb més o menys intensitat, i la introducció d’un nou model estatal que passaria per una conversió total i absoluta del sistema d’organització política que coneixem. En el cas amb més intervenció de l’Estat, hi trobaríem l’estat federal; en el més extrem, la secessió o desvinculació de l’estat de procedència; i, entremig, l’estat confederal.

Per això, discrepo d’en Duran i Lleida que diu que no és independentista perquè ell és partidari d’un Estat confederal. Magnífic. Que plantegi quines competències vol confederar, és a dir, compartir, mitjançant un pacte lliure i igual entre dos Estats sobirans. No, no ho farà, el líder d'Unió. Li falta una premissa essencial: admetre la possibilitat de l’Estat català que li permeti confederar-se amb Espanya. Perquè hi hagi matrimoni s’han de ser dos.

DIFICULTATS QUE ENFORTEIXEN

Quan els catalans commemorem l’Onze de Setembre ens diuen que celebrem una derrota. Potser sí que hauríem de celebrar una rebel·lia victoriosa, però vam preferir recordar una resistència.

Els catalans estem avesats a avançar amb dificultats i ens hi ajuda la necessitat de fer-nos forts, les ganes de seguir i transcendir, l’oposició al negacionisme. Felip V va guanyar però no se’n va sortir; tampoc Franco. I ara anem cap a la independència perquè ens esquifeixen l’Estatut d’autonomia; perquè ens neguen la plena identitat i la sobirania; perquè ens amaguen les balances fiscals; perquè ens avisen que no hi haurà pacte fiscal que permeti recuperar l'aportació a l'Estat; perquè ens obliguen a repetir les retallades de prestacions; perquè, tot i això, ens posen el malnom d’insolidaris.

Vindrà un dia que commemorarem un alliberament a partir d’aquestes dificultats i canviarem el sentit de la Diada Nacional.

METÀFORA D'UN ABSENTISME POLÍTIC

José Saramago en la novel·la Assaig sobre la lucidesa, relata la metàfora d’una societat en què el vuitanta-tres per cent dels cridats a les urnes vota en blanc. El govern ho considera una conspiració de silenci contra el sistema democràtic i arbitra tota mena de revulsius, com declarar l’estat de setge, imposar la censura, la investigació de sospitosos i la fabricació de culpables. En la faula de Saramago, es produeix el posicionament espontani i clandestí de la societat civil que exerceix el legítim dret a votar en blanc en reprovació dels dirigents.

Jo plantejo una altra hipòtesi, el revers de la història de Saramago. Què passaria si hi hagués un buit de candidatures a les eleccions, posem per cas a les properes locals? Fins ara, tots els municipis tenen consistori constituït, amb un ventall més o menys ampli de sensibilitats polítiques. Però en un imaginari, es podria produir el desinterès en voler administrar les necessitats del poble, vila o ciutat. Es tractaria de no optar al dret a ser elegit, al sufragi passiu.

Posats a cercar motius d’absentisme polític, de no voler-se presentar a les eleccions, podríem trobar-los en la dificultat de gestionar municipis amb pocs recursos econòmics; l’haver de suportar la pressió del dèficit acumulat; la minoració de retribucions i dietes dels càrrecs electes; l’estar constantment sota sospita pels moviments urbanístics; la impopularitat de practicar retallades de prestacions; els maldecaps personals de la crisi que impedeixin la dedicació a la gestió pública o, simplement, inhibir-se en voler governar els altres.

En aquest escenari no hi ha solució escrita. Els ajuntaments quedarien a la sort d’aspirants residuals de baixa formació i de grupuscles monotemàtics o radicalitzats, aquells que en circumstàncies normals no tindrien cap possibilitat de ser elegits. I seria perfectament democràtic el resultat, igual que el vot en blanc de Saramago.

FORMADA EN PSICOLOGIA

La vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, és “formada” en psicologia segons el web institucional de la Generalitat. En el seu bloc demana disculpes perquè “s’hi va transcriure, erròniament”, que era llicenciada en Psicologia. Li falten dues assignatures, diu. Després afegeix que “la meva trajectòria empresarial i política de més de vint anys ha estat totalment allunyada de la Psicologia”.

La senyora Ortega, doncs, no està “formada” en psicologia; té estudis inacabats de fa més de vint anys, als quals no s’hi ha dedicat més. Per tant, estava "formant-se” quan els va deixar, que no és el mateix que atribuir-se la qualitat de "formada".

La disculpa oficial es basa en un “error involuntari” -només caldria que es reconegués “voluntari”-, però ella n’ha tret rèdit de la imatge de la llicenciatura i ha escampat arreu la presumpta titulació acadèmica. Ha consentit la confusió i l’engany, per acció o omissió. Llavors, que el portaveu del Govern, Francesc Homs, no digui més que ha tingut “l’honestedat” de reconèixer l’error: no tenia cap altre remei. A veure si encara li serà mèrit per al currículum aquesta “honestedat”.

L'ÀNGEL DE L'AIGUA

Immensa i absorbent se m’oferia l’aigua
d’un juliol, llavors en flor, a Sant Vicenç.
Oh mar, tu no ho recordes; no pots tenir memòria
dels ingenus que es llancen mar endins sense por.
Nedar jo no sabia, només fer capbussades
com qui juga ingràvid a un fet i amagar moll.

Però el mar no té amics i quan pot et traeix,
i sobreïx i et mena per on vol el corrent.
D’amagat m'estenia un llençol de llot i algues,
esperant que perdés el combat salabrós,
fins que d’un no-res, l’home, arribat de cap platja,
va lluitar contra l’aigua, per mi, serenament.
No facis força... deixa’t portar... sóc nedador...

L’arena s’ho mirava, i quan hi vaig fer peu,
s’esvaí l'home aquell, estranyament al lluny.
Avui encara em pregunto, quin nom tenia l’àngel?

UNIÓ, EL CAVALL DE TROIA

Sovint sents a dir: aquell milió llarg de manifestants del 10 de juliol a Barcelona, clamant independència, on paren? Si fem cas dels partits independentistes que estan al Parlament, diríem que aquells manifestants no van anar a votar perquè el crit al carrer no es va convertir en parlamentaris. Però també s’especula que aquells vots van ser recollits per Convergència, partit en qual resideix un important nombre d’independentistes que prefereixen més el caminar mesurat que no pas aventures arriscades. Segurament és així: els catalans no fem revolucions, tot i que a l’himne es cantin bons cops de falç.

Si Convergència aglutina independentistes (algun dia s’haurà de fer un estudi sociològic que expliqui què hi fan en un partit que no té per objectiu la independència), Unió Democràtica és l’antítesi de l’independentisme. No ho és en absolut, d’independentista, segons declaracions del passat estiu de l’avui consellera i vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, consentides pel màxim dirigent Duran i Lleida.

Que ningú menystingui Unió: té la mida del cavall de Troia però l’astúcia dels guerrers que s’hi amagaven. Poc a poc Unió va marcant pit en els llocs estratègics dins la Generalitat, col·locant càrrecs amb marcat accent no-nacionalista o assistint en Duran a les sessions del Govern, fent de ministre sense cartera. Portes enfora, en Duran és la veu de CiU al Congrés de Madrid i el president de la comissió bilateral de relacions econòmiques i competencials Generalitat-Estat, i no oblidem el control sobre la diplomàcia exterior a Brussel·les, en mans de Juan Prat, diplomàtic espanyolista a tota prova, proposat pel líder d'Unió, com no.

Un dia no gaire llunyà s’haurà de revisar la relació de parella inseparable de la federació, quan calgui plantar cara a Espanya, sense límits, per l'estrangulament català. Mentrestant, a Convergència no li importa que Unió li faci el llit: són els capricis consentits.

L'ÚS DEL CATALÀ ALS JUTJATS

La consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, en clara consonància amb el nou president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, atribueix la manca de sentències en català al fet que les demandes no s’escriuen en aquesta llengua. La consellera, a més, afirma que ha “exercit molt l’advocacia, i els jutges no són bel·ligerants, són respectuosos; ells apliquen la llei i saben que el ciutadà té dret a presentar demandes en català”. (Entrevista a RAC1, 28/2/2011; Ara, 28/2/2011).

Per una banda, sí que els advocats haurien d’entonar un “mea culpa” per no utilitzar habitualment el català en els jutjats, però també és cert que encara que s’utilitzi la nostra llengua, les sentències continuen redactant-se en castellà. És il·lustratiu que les resolucions de l’ordre jurisdiccional contenciós administratiu sempre es fan en castellà tot i que una de les parts implicades sempre és una administració pública, la qual prèviament ha redactat el procediment en català i l'ha posat després a disposició judicial, com també s'efectua en català la defensa jurídica.

La Llei ens empara, però cal veure de quina manera. L’article 231.2 de la Llei orgànica 6/1985, del poder judicial, estableix que els jutges, magistrats, fiscals, secretaris i els altres funcionaris dels jutjats i tribunals poden emprar també la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma si cap de les parts no s’hi oposa al·legant un desconeixement de la llengua que pugui produir indefensió. Amb el mateix redactat ho preveu l’article 142.2 de la Llei 1/2000, d’enjudiciament civil. Al seu torn, l'article 9.1 de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, aprovada pel Consell d'Europa l'any 1992 i ratificada per l'estat espanyol l'any 2001, possibilita i avala la presència procedimental i l'exercici de l'ús del català en els processos judicials.

Veiem, doncs, que per als jutjats i els seus funcionaris la utilització del català no és directa i immediata, sinó que cal activar-la, enfront del precepte general que estableix l’ús del castellà com a llengua oficial de l’Estat (art. 231.1 LOPJ, art. 142.1 LEC). Tenen raó el president del TSJC i la consellera de Justícia en tant que no exigim utilitzar el català com a sistema ordinari o habitual.

Per això, proposo que es promogui, s’impulsi i es generalitzi una fórmula processal, mitjançant "altressí", després de la petició de la pretensió principal de la demanda i la seva contestació, per la qual se sol·liciti que s’utilitzi el català en les actuacions judicials i, molt especialment, en la redacció d’interlocutòries i sentències, fent esment de les disposicions legals que legitimen el dret lingüístic davant dels òrgans jurisdiccionals.

Estic convençut que seria una manera de potenciar l’ús del català a l'administració de justícia i la catalanització general del sistema judicial, i evitar sentir-nos a dir que l’escassesa és per culpa nostra. Per la part que em toca, penso exigir-ho; a veure com acaba.