 |
Foto: Amer
Alhamwe
|
En temps de guerra,
morir sota les bombes pot no ser
un gest de valentia,
sinó d’atzar.
Envoltats per les runes,
dos homes improvisen
uns putxinel·lis
per als infants que han desaprès a riure.
Somriuen l’un per l’altre:
primer, de mica a mica;
tímidament, després.
Perquè per a tornar a ser feliços
davant de l’esperança fràgil d’un escenari
necessiten tenir el coratge
semblant a qui inicia els primers passos
i només té camins
de tombes i d’absències.
L’acte de riure
en temps de guerra
mai no ve de l’atzar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada