Vagó de tren. Estranys
que només compartim
el sentit del trajecte.
Va ple el vagó, semblant a una ciutat.
Un nen es perd i busca entre les cames
com retornar al seu lloc. I l’hi encamino.
Una dona no arriba a la maleta
que vol baixar. I l’hi acosto.
Un estranger em pregunta
quantes estacions falten per Sitges.
Sitges: després de la següent, responc.
A l’home gran que acaba de pujar
—i a qui faig molt més gran que jo,
sobretot si em camuflo el cos i els anys—,
amb un gest li cedeixo el meu seient
i ens intercanviem l’espai.
Ara, dempeus al passadís, se’m tornen
esmunyedisses les finestres.
Els túnels no perdonen veure el mar.
Para el tren i tothom baixa. Tothom.
La resta de viatge el faig tot sol.
En aquest tram final,
l’última estació,
em pesa la maleta més que mai.
No queden passatgers per a baixar-me-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada