Tac-tac, tac-tac...
Soroll de tecles
de màquina d’escriure.
Galop del temps dels vells poetes:
una mà luxuriosa en les lletres
i l’altra en la humitat dels soterranis.
Poetes maleïts,
poetes amb veu ronca,
bevedors de turments.
poetes amb veu ronca,
bevedors de turments.
Tac-tac, tac-tac...
Semblen gotes de pluja
repicant contra els vidres
de les cases que tenen l’ombra dura.
de les cases que tenen l’ombra dura.
A estones van de pressa,
de vegades s’aturen, titubegen,
per després callar, mortes.
Mortes tecles, tan rígides,
tan lluny de ser piano.
Sento una fressa
com qui remou paraules
per dins de l’embrió de les idees.
L’inquiet paper puja i baixa,
retrocedeix, avança.
Cada vers es repensa.
La lletra es perd, es tatxa.
Cada vers es repensa.
La lletra es perd, es tatxa.
El moment preludia el vòmit.
Soroll de full a mig escriure,
arrancat d’una revolada.
La màquina es regira
igual que una destral
partint un crani buit.
El terra fa un cruixit
de textos esquinçats.
Tot això m’acompanya.
La nit ve del passat d’algú
que va deixar-se el plany
La nit ve del passat d’algú
que va deixar-se el plany
incessant de la màquina d’escriure
buscant el gran poema
que mai no va arribar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada