Déu no existia encara.
No era res, ni el seu propi buit.
Aleshores tothom creia en la pedra,
el cop,
el llop,
la bèstia,
i només s’esperava que l’eco repetís
la mateixa pregunta al lluny.
la mateixa pregunta al lluny.
Fins que algú va pensar que quant injust
podria ser que una dòcil tortuga
el pogués sobreviure,
i que es tindria per ofès
si damunt de les seves cendres
l’animal fes convits i àpats
amb arrels i brins d’herba
sortits de la derrota.
sortits de la derrota.
I algú —potser el mateix d’abans—
desitjà alguna cosa molt semblant
a què calia un Déu,
una pregària,
una cançó,
l’eternitat.
Un Déu transcendint l’herba i l’eco.
Cap animal podria
superar l’estratègia.
Albert, et mereixes ser llegit en públic. Vols venir a Tàrrega a dir els teus poemes? Per a mi, seria un honor.
ResponEliminaUna gran abraçada.
Montserrat, t'he escoltat com llegeixes en públic i em quedaria curt d'expressions. Gràcies per la invitació.
ResponEliminaEt torno l'abraçada.