ESCRIT HAVENT LLEGIT EL POETA KEATS

Quin repte penetrar la fibra

d’una pàgina en blanc

per fer-hi créixer alguna cosa

semblant a la poètica!

Escrivint,

puc relliscar entre els versos,

perdre’m, tenir vertigen,

estimar, maleir i refer paraules

pagades amb la nàusea

que s’acaba incrustant contra les lletres.

Salva’m de tot plegat, oh Keats!

Perquè la teva por

no venia de les pàgines nues.

Les omplies amb versos inquiets,

florits i exuberants.

Sabies remuntar els poemes

com qui enfila les perles d’un collar.

No era la teva por, la meva, no.

Tu temies

que et sorprengués la mort

abans de ser prou tu, abans

de recollir amb la ploma la bellesa.

Perseguies el propi mite,

la romàntica i noble dèria.

No vas entrar a la tomba cap poema

i a fora un llorer tendre et guarda.

Salut, etern lirisme!

Mai no podré seguir-te els passos;

només et sé guanyar en la dubtosa
carrera que premia el temps viscut.

Però jo puc llegir els teus poemes,

saber-te, i amb els dits tocar on jeus.

Puc trepitjar els paisatges i tants prats

que per tu reconec, i ens els donem,

i al teu nom torno a trepitjar.

Alço per tu la copa i et manllevo

l’èxtasi d’aquell brindis cap el mite:

«¡Somriu entre les ombres, Keats,

perquè és això la fama!»