18 de febr. 2017

ESCRIT HAVENT LLEGIT EL POETA KEATS











Quin repte penetrar la fibra
d’una pàgina en blanc
per fer-hi créixer alguna cosa
semblant a la poètica!

Escrivint,
puc relliscar entre els versos,
perdre’m, tenir vertigen,
estimar, maleir i refer paraules
pagades amb la nàusea
que s’acaba incrustant contra les lletres.

Salva’m de tot plegat, oh Keats!

Perquè la teva por
no venia de les pàgines nues.
Les omplies amb versos inquiets,
florits i exuberants.
Sabies remuntar els poemes
com qui enfila les perles d’un collar.
No era la teva por, la meva, no.
Tu temies
que et sorprengués la mort
abans de ser prou tu, abans
de recollir amb la ploma la bellesa.
Perseguies el propi mite,
la romàntica i noble dèria.

No vas entrar a la tomba cap poema
i a fora un llorer tendre et guarda.
Salut, etern lirisme!
Mai no podré seguir-te els passos;
només et sé guanyar en la dubtosa
carrera que premia el temps viscut.

Però jo puc llegir els teus poemes,
saber-te, i amb els dits tocar on jeus.
Puc trepitjar els paisatges i tants prats
que per tu reconec, i ens els donem,
i al teu nom torno a trepitjar.
Alço per tu la copa i et manllevo
l’èxtasi d’aquell brindis cap el mite:
«¡Somriu entre les ombres, Keats,
perquè és això la fama!»


2 comentaris: