ACRÒPOLIS

Sopem a la terrassa,

amb vistes a l’Acròpolis.

Els llums i la distància ens amaguen

les esquerdes dels murs.

Un estigma hi penetra,

com en el nostre amor:

l’àcid pòsit del temps

que fendeix les columnes.

Callem, perquè el silenci

és el refugi on aïllem el passat,

és la treva que ens salva

de no lluitar-nos ara, ni demà.

I tot d’una em pregunta:

Ens queda amor, encara?

Un calfred em viatja per l’esquena.

Queda el que som nosaltres:

tu i jo, aquí. Per què posar-hi nom?,

responc, mentre segueixo 

repassant les ruïnes

i buscant en el fris uns altres ulls

que em facin suportable la mirada.

No li posem cap nom,

però sabem que mai

no ens estimarem prou.

On la ciutat s’enfonsa no hi ha amor:

resta només el plany

compassiu de les pedres.