25 de febr. 2012

LA CONSTITUCIÓ, AQUEST IMPEDIMENT


Sembla ser que el motiu pel qual Espanya reconegués una hipotètica independència escocesa seria que la unió amb Anglaterra va ser pactada. Al seu torn, la independència de Catalunya, segons el ministre d’Afers Exteriors, García-Margallo, tindria el seu impediment en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna, proclamada per la Constitució espanyola.

Sempre que hi hagi acord intern -diu el ministre-, Espanya reconeixerà els nous estats, cosa que no fa amb Kosovo perquè va declarar unilateralment la independència. Espanya, governi qui governi, mai entendrà que els pobles que han estat sotmesos forçadament, bèl·licament, tenen el dret i l’obligació de recuperar les seves institucions, constitucions i llibertats. No pot estar en millor situació qui acorda una unió, com és el cas d’Escòcia i Anglaterra, que qui està dins un estat en contra de la seva voluntat, veient i patint continus atacs a la seva essència. El presoner de guerra, ¿oi que entenem que ha d’intentar la fugida?

L’estat espanyol no pot emparar-se en el formalisme de la Constitució per limitar la secessió. Si aquesta és la legalitat  –la del poder de l’estat abocat en l’ordenament jurídic-, té els peus de fang.  Els catalans tenim la legitimitat que ens empara i, darrera  d’ella,  el dret internacional a la lliure determinació dels pobles. Que som un poble i una nació, no ens ho pot negar cap Constitució, i que aquest text ens posi en el mateix calaix de la nació espanyola no és culpa nostra i hi discrepem.  ¿No estem d’acord en què Catalunya és mil·lenària? Doncs per aquí!...


5 de febr. 2012

COR DE PRUNA


Quan un punyal de gel t’assetgi el cor de pruna
i enfilis la rosada, baixa cap on el mar
vol ser mar, recer i gorja, mirall de cel i sucre.

Remunta pels naufragis de petxines de nacre,
a peu nu en l’univers ensalivat dels crancs.
La sorra eixuga els solcs salobres de la galta.

Escolta la llavor del que sents en silenci.
Lleva’t l’ànima insomne, desplega l’horitzó,
amplíssim i esfumat, per cavalcar els trapezis.

No tinguis por: són teus el desig, l’esperança
i l’àncora encallada en el fons del teu pou.
Busca el camí del far; oblida la campana!