29 de nov. 2010

CARTELL

És dilluns 29 de novembre. Observo el cartell de José Montilla que penja del fanal. Conserva el somriure de qui no sap el resultat de les eleccions i la pròpia decisió política.

El cartell avui em sembla cruel i l'expressió estèril: amb un retolador li actualitzo el semblant, i m’ho agraeix.

20 de nov. 2010

DE MACHADO A ESPRIU, PASSANT PER SEPHARAD

Salvador Espriu comença el seu poema Assaig de càntic en el temple amb aquests versos: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!"

Espriu es desespera de la terra que li ha tocat viure, i té un desig, una ànsia, de fugir en direcció al nord, cap els països que llavors (1953) se’n deien europeus i democràtics. Com la immensa majoria de poetes, prefereix l’intimisme i la tragèdia, i renuncia al seu somni, quedant-se definitivament dins la congregació de germans (el poble jueu sense pàtria, metàfora del poble català), car el poeta és covard i salvatge -escriu- i estima la dissortada pàtria amb tots els vicis i defectes.

El poeta Antonio Machado, de conviccions republicanes i renovacionista, també està en desacord amb la España del seu temps, hereva d’un passat decadent, empobrit i buit. En el seu poema El Mañana efímero (1913), escriu versos duríssims contra una manera de ser espanyola, dient: "Esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar de la cabeza". Machado creia en la necessitat imperiosa de transcendir l’Espanya que coneixia: arcaica, inculta, caduca i fatxenda. Havia posat l’esperança en un demà que engendraria “la ràbia i la idea”, és a dir, un futur basat en el dinamisme, el pensament, la prosperitat.

Antonio Machado va morir a l’exili (1939) sense veure realitzada l’Espanya desitjada, l’Espanya redemptora, com ell l’anomena en el poema. Avui, quan la modernitat ha millorat Espanya, encara no li ha concedit la gràcia del neguit, la comprensió i la tolerància, doncs arrossega els vells tics que ja formen part de l’ADN castellanoespanyol. En aquest sentit, podríem dir que el poeta andalús va fracassar en el seu somni. L'any que Machado escrivia El Mañana efímero, per coincidències de l'atzar, naixia Salvador Espriu (1913-1985).

Salvador Espriu va decidir literàriament quedar-se a la seva Sepharad (el nom hebreu dels territoris de la corona castellana, i per extensió Espanya), però el seu desig d’exercir d’home noble, lliure, desvetllat i feliç és ben viu en la gent de la seva ‘congregació’ que és la meva. Aquest ideal pot ser possible, ara i aquí, sense haver d’anar “nord enllà”: és tan fàcil i tan complex com afermar-se en un acte de fe, de valentia i de sobirania.

11 de nov. 2010

TABERNACLE

Un dia marques una línia al terra. Penses
que allò serà la fita de l’espai i el teu cercle.
T’hi fas un tabernacle, al solell i a recer
de tots els mals. Estimes cada punt del paisatge
i t’hi sents estimat, car és el sentinella
dels camins sinuosos, dels indrets, dels racons
eixuts de la innocència.
Fins que veus que ha fugit
l’àngel que coronava el verd de les capçades,
que l’olor de la vinya s’ha clos al cementiri
i el record infantil és feble a la memòria.

I esdevinc foraster pels vells carrers de sempre,
que van d’un trist silenci a la bàrbara histèria
de les bandades pàries. Un present vaporós
m'entela la mirada.
No sé si rebel·lar-me
contra el temps, contra mi, o tal vegada prendre
el bastó i fer el camí que duu a l’altra ribera.
Em despullo, seguint el rastre d’un cometa:
no hi ha terra promesa; en tinc prou amb la fe
d’unes pàgines verges.
S’ensorra el tabernacle
mentre Saturn intenta devorar l’últim fill.