El Papa de Roma és la màxima autoritat de l’Església catòlica. El seu ministeri, més enllà de la celebració de les litúrgies i dels protocols vaticans, li exigeix, de tant en tant, realitzar viatges per contactar amb els fidels d’arreu del món, establir una relació entre pastor i ramat, en el bon sentit de la paraula.
Sempre m’ha sorprès l’excessiva majestuositat de la seva figura, l’opulència estètica, la idolatria amb la qual es rabeja, a més de l'alt cost del seu periple. Efectivament, tot són cops de colze per veure el Papa de prop, talment com si fos una estrella de cinema. Mentre que la pràctica religiosa escasseja, el Papa té admiradors, badocs i encuriosits allà on vagi, suggestionats per l’atracció de les personalitats VIP i també per la força enigmàtica d'allò que prové del Vaticà. A un personatge famós o d'elit no li puc exigir contenció, al Papa sí, perquè simbolitza un model que pren per referència Déu i no el Cèsar. No entenc com accepta una banalització de la seva presència, contrària a l’austeritat i l’espiritualitat, i es converteix en un objecte de postal.
Ans al contrari, el missatge papal ens hauria de transmetre les virtuts de l'Església apacible: proximitat, humilitat, senzillesa, amor, caritat, comprensió, perdó. Però no, amb l’actitud mundana es materialitza la part més obscura de la Santa Seu: opacitat, prepotència, intransigència i un cert maquiavelisme d’una institució arcaica i deshumanitzada. Si realment hi hagués moralitat, el Vaticà, i en concret el Papa, condemnarien més del que condemnen, no s’atrinxerarien en silencis i se servirien de la seva influència per intercedir davant dels conflictes i les misèries. Si realment apliquessin la doctrina que prediquen ventilarien les parets, les jerarquies i les congregacions. Però difícilment, amb els vicis terrenals adquirits, poden inculcar un missatge cristià de debò. Per això confesso que trobaré més fe en un capellà de poble que en tota la Santa Seu.
Sempre m’ha sorprès l’excessiva majestuositat de la seva figura, l’opulència estètica, la idolatria amb la qual es rabeja, a més de l'alt cost del seu periple. Efectivament, tot són cops de colze per veure el Papa de prop, talment com si fos una estrella de cinema. Mentre que la pràctica religiosa escasseja, el Papa té admiradors, badocs i encuriosits allà on vagi, suggestionats per l’atracció de les personalitats VIP i també per la força enigmàtica d'allò que prové del Vaticà. A un personatge famós o d'elit no li puc exigir contenció, al Papa sí, perquè simbolitza un model que pren per referència Déu i no el Cèsar. No entenc com accepta una banalització de la seva presència, contrària a l’austeritat i l’espiritualitat, i es converteix en un objecte de postal.
Ans al contrari, el missatge papal ens hauria de transmetre les virtuts de l'Església apacible: proximitat, humilitat, senzillesa, amor, caritat, comprensió, perdó. Però no, amb l’actitud mundana es materialitza la part més obscura de la Santa Seu: opacitat, prepotència, intransigència i un cert maquiavelisme d’una institució arcaica i deshumanitzada. Si realment hi hagués moralitat, el Vaticà, i en concret el Papa, condemnarien més del que condemnen, no s’atrinxerarien en silencis i se servirien de la seva influència per intercedir davant dels conflictes i les misèries. Si realment apliquessin la doctrina que prediquen ventilarien les parets, les jerarquies i les congregacions. Però difícilment, amb els vicis terrenals adquirits, poden inculcar un missatge cristià de debò. Per això confesso que trobaré més fe en un capellà de poble que en tota la Santa Seu.
El Papa representa a la església catòlica però no oblidem què també és un cap d’estat i com a tal actua. Al llarg de la història sempre ha esta al costat dels poders terrenals prenent decisions. En nom de Déu s’han fet les majors barbaritats, han perseguit i han exterminat a tot i tothom que els feia nosa, predicant el que no complien, aleshores, ens ha d’estranyar el que estem veient en els últims temps? El resultat és la evidencia que segueixen amb la seva tònica, presentant-se com una col•lectiu tancat, fosc, amb un corporativisme preocupant.
ResponEliminaEl que no entenc és com pot generar tanta expectació, tothom és lliure en les seves creences, però una mica de reflexió no ens vindria malament.
Es allò de “busque compare y si encuentra algo mejor compre” (disculpa la comparació d'anunci) però crec que si no es disfressessin algunes decisions preses en el temps per part de la església catòlica, la gent es qüestionaria si el que prediquen es correspon amb la realitat. Si la misericòrdia, la caritat, la recerca de la pau,lluità pel desvalgut,etc
Aleshores em pregunto, l’església catòlica representa el cristianisme?
Breu, dens, concís i precís. No hi afegiria ni un mot.
ResponEliminaMagnífic article.
Glòria:
ResponEliminaDes del Vaticà i les altes jerarquies sembla que es representi una església dels benestants. Ja sabem que l'església d'ara no pot corregir les barbaritats del passat, però sí que pot millorar les seves actituds i autoimposar-se penitències. Al cap i la fi, és allò que prediquen.
Gràcies per la participació.
Gràcies, per les teves paraules, xiruquer. De tant en tant viatja pel meu bloc.
ResponEliminaUna reflexió molt encertada sobre una realitat que fa dies que acapara l'atenció dels mitjans de comunicació. Mica en mica anem descobrint petites engrunes del viatge que el Papa realitzarà per la capital catalana. El cost econòmic d'aquesta visita realment és esperpèntic, un fet que convé tenir en compte, no només per la suma de diners que suposarà sinó també pel context en el qual es realitza aquesta visita. Certes actituds provoquen el descrèdit entre els ciutadans i dosis elevades d'hipocresia tenen un clar efecte: un rebuig sistemàtic vers pràctiques engalenades d'una certa convicció però en el fons buides de contingut.
ResponEliminaEl Papa porta ben cordades les Sandàlies del Pescador.
ResponEliminaGràcies Laia per la teva aportació.