20 de juny 2010

CARTA A ARTUR MAS

Benvolgut senyor Mas,

Com a líder de Convergència deixeu anar el missatge que, si votéssim la independència, sortiria que no, perquè “no estem prou madurs” i el que cal és assolir un major nivell de recursos econòmics com fan el País Basc i Navarra. Aquesta és la típica doctrina convergent, una modalitat del “ara no toca” de l’ideari pujolià. El mateix Pujol, en una entrevista feta per Miquel Calçada a TV3 no va acceptar la pregunta de què votaria en un referèndum sobre la independència. A aquestes alçades encara li fa por manifestar-se, com si estès davant dels comissaris de policia de la Via Laietana.

Esteu més còmode, Sr. Mas, en donar a Espanya els recursos i després pidolar la quota, que no pas en erigir-vos en mandatari del propi país-nació-estat. El vostre nacionalisme és de pa sucat amb oli, un nacionalisme d’aparador.

Si realment sou nacionalista, heu d’aprofitar el moviment independentisme que ara mateix està sobre la taula, sobre les improvisades urnes, en les plataformes, en els fòrums d’opinió. Què voleu? ¿Deixar-ho per al futur, quan la nostra societat estigui encara més descafeïnada per la immigració no integrada i per la defensa cada vegada més organitzada que es fa –i es farà, in crescendo- des d’Espanya? ¿No us alliçoneu amb les declaracions sense embuts que es proclamen des de Flandes, Escòcia o el Quebec? ¿No us serveix de res el coratge d’altres nacionalistes sense estat? Però no, encara esteu còmode en una Espanya que ens mira amb animadversió, en una Espanya frívola i distant i desprestigiada en el concert internacional.

Si realment creieu en la capacitat de les persones que formem aquest país, en les possibilitats de l'economia i els recursos de tota mena, hauríeu d'exclamar: "La formació que lidero avançarà indefectiblement cap a la independència, i aquest és el full de ruta". No us dic, Sr. Mas, que declareu la independència ara mateix. Us dic que hi comenceu a treballar, a prendre el compromís de fer-ho. Això sí que seria un acte de maduresa vostra, sense haver de dir que el país no n'està, de madur.

Mentre no actueu d'aquesta manera voldrà dir que us falta el coratge per ser la persona que lidereu l’evolució catalana. Voldrà dir que sou continuista i prou. Liderar no significa ser el cap de llista, sinó tenir capacitat per atraure, per avançar, per creuar el mar Roig cap a la Terra Promesa. En termes futbolístics, tal vegada no jugueu el partit perquè el camp us ve gran.

Sapigueu-hi jugar, que tothom hi fa falta.

12 de juny 2010

FEDERALISME, NACIONS I SOBIRANIA

Els socialistes catalans, i en menor mesura el PSOE, consideren que una fórmula d’estructurar l’estat espanyol és mitjançant el federalisme. Ben bé no sabem què vol dir ‘federalisme’ aplicat a Espanya. Si hi apliquem conceptes de la ciència política, veurem que el federalisme s’estableix en estats amb una important tensió entre la pluralitat de segments de la societat, a fi de trobar un equilibri que faci compatibles els diversos drets i interessos interns en el marc d’un únic estat sobirà (l’Estat federal).

El federalisme pot estar format per un sol estat-nació (federació mononacional) o per diverses nacions (federació plurinacional). El primer escull, en la relació Catalunya-Espanya, estaria en la pròpia configuració del sistema polític, en què Espanya no passaria de considerar-ho mononacional, la qual cosa provocaria el que ja succeeix amb l’autonomia catalana i el seu Estatut, això és, un conflicte entre la realitat sociopolítica i la qüestió juridicoconstitucional.

Des de l’òptica catalana, no hi ha dubte que el terme nació hauria d’estar admès en el pacte federatiu. L’oposició de l’Estat a aquest reconeixement seria absolutament rotunda: admetre que Catalunya és una nació implicaria el primer pas per demanar més endavant la sobirania. Perquè, ¿a quina nació, reconeguda com a tal, se li pot negar el dret a l’autodeterminació? Passar de ‘nació’ a ‘estat sobirà’ és una justa, legítima i indefugible aspiració de tota nació amb ànim de consolidar-se i dependre d'ella mateixa.

I en aquesta situació, si Catalunya s’independitzés –i no podem deixar de banda el neguit del País Basc- ¿què seria, territorialment i identitàriament, Espanya? Doncs seria el que restés després de la secessió o secessions de les identitats històriques: una definició en funció del que queda en cada moment i no pas del què és Espanya.

7 de juny 2010

EL ALCALDES, CAP A GESTORS MÉS QUE POLÍTICS


La fràgil i volàtil situació econòmica del moment també passa factura als ajuntaments. Fins ara -es deia- que els ajuntaments no podien caure en suspensió de pagaments ni fer fallida, tota vegada que tenen a l’abast les eines legals per incrementar els tributs. Si hi havia una cosa segura, era cobrar dels ajuntaments i de l’administració pública en general; que fos tard, era un condició assumida pels creditors.

Què passa avui? Doncs que els ingressos municipals han minvat, en un moment en què s'ha de ser prudent a l’hora d’incrementar la càrrega impositiva, ja que els ciutadans, els administrats -els seus clients, en llenguatge mercantil- també passen el seu particular viacrucis.

Per això, serà absolutament necessària una nova fornada d’alcaldes i regidors que siguin gestors dels interessos públics, amb una tècnica economicista i comptable molt semblant a la de l’empresa privada de racionalització de despeses i, sobretot, de valoració de riscos abans de cada actuació, de cada nova aventura. Pertoca saber destriar les necessitats del que són actuacions prescindibles o demorables. Es tracta de ser administradors abans que polítics, qualitat aquesta que és predicable a tot l'àmbit de l'administració autonòmica i central.

6 de juny 2010

NACIONALISTES SENSE AMBICIÓ D'ESTAT?

Ja sabem que el partit Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) s'autoanomena nacionalista. I ho deu ser, de nacionalista, doncs ningú no ho posa en dubte. Ara bé, no queda gens clar si també és independentista. Més aviat sembla que no. Almenys els seus líders no s'hi declaren o es mouen en l'ambigüitat. Si ho fossin de veritat, no se n'haurien d'amagar.

En aquest context, tinc seriosos dubtes i em pregunto: ¿pot ser que el partit es digui i li diguin 'nacionalista' i en canvi no vulgui tenir Estat propi? O millor dit ¿podran defugir o renunciar a tenir un Estat català i continuar declarant-se nacionalistes? Si dissortadament fos així, que renunciessin a la legítima ambició de tenir un Estat diferenciat de l'espanyol, mai més no podrien esgrimir el seu discurs.

5 de juny 2010

NO APTE PER A CAMALEONS

La finalitat d'aquest bloc és donar llum als meus pensaments, criteris i opinions. Miraré d'explicar com veig les coses en àmbits com la societat, el país, el territori i l'urbanisme. A partir d'aquestes premisses, faré propostes i suggeriments per a les coses més properes, per si li serveixen a qui en tingui la responsabilitat de l'execució -cosa molt difícil d'acceptar- o per a crear estat d'opinió -si tinc la complicitat dels visitants del bloc-.

També hi haurà espai per formular queixes en relació amb allò que al meu entendre cal corregir o capgirar. No podré passar per alt la denúncia de les actituds esbiaixades i els mals usos i abusos comesos sobre els béns comuns.

Hem de recuperar determinades actituds ètiques que sovint deixem en l'oblit. En poso dues: la noblesa i la racionalitat. Si diem com som, haurem d'actuar com hem dit que som: ja no podrem ser camaleònics.