Els socialistes catalans, i en menor mesura el PSOE, consideren que una fórmula d’estructurar l’estat espanyol és mitjançant el federalisme. Ben bé no sabem què vol dir ‘federalisme’ aplicat a Espanya. Si hi apliquem conceptes de la ciència política, veurem que el federalisme s’estableix en estats amb una important tensió entre la pluralitat de segments de la societat, a fi de trobar un equilibri que faci compatibles els diversos drets i interessos interns en el marc d’un únic estat sobirà (l’Estat federal).
El federalisme pot estar format per un sol estat-nació (federació mononacional) o per diverses nacions (federació plurinacional). El primer escull, en la relació Catalunya-Espanya, estaria en la pròpia configuració del sistema polític, en què Espanya no passaria de considerar-ho mononacional, la qual cosa provocaria el que ja succeeix amb l’autonomia catalana i el seu Estatut, això és, un conflicte entre la realitat sociopolítica i la qüestió juridicoconstitucional.
Des de l’òptica catalana, no hi ha dubte que el terme nació hauria d’estar admès en el pacte federatiu. L’oposició de l’Estat a aquest reconeixement seria absolutament rotunda: admetre que Catalunya és una nació implicaria el primer pas per demanar més endavant la sobirania. Perquè, ¿a quina nació, reconeguda com a tal, se li pot negar el dret a l’autodeterminació? Passar de ‘nació’ a ‘estat sobirà’ és una justa, legítima i indefugible aspiració de tota nació amb ànim de consolidar-se i dependre d'ella mateixa.
I en aquesta situació, si Catalunya s’independitzés –i no podem deixar de banda el neguit del País Basc- ¿què seria, territorialment i identitàriament, Espanya? Doncs seria el que restés després de la secessió o secessions de les identitats històriques: una definició en funció del que queda en cada moment i no pas del què és Espanya.
El federalisme pot estar format per un sol estat-nació (federació mononacional) o per diverses nacions (federació plurinacional). El primer escull, en la relació Catalunya-Espanya, estaria en la pròpia configuració del sistema polític, en què Espanya no passaria de considerar-ho mononacional, la qual cosa provocaria el que ja succeeix amb l’autonomia catalana i el seu Estatut, això és, un conflicte entre la realitat sociopolítica i la qüestió juridicoconstitucional.
Des de l’òptica catalana, no hi ha dubte que el terme nació hauria d’estar admès en el pacte federatiu. L’oposició de l’Estat a aquest reconeixement seria absolutament rotunda: admetre que Catalunya és una nació implicaria el primer pas per demanar més endavant la sobirania. Perquè, ¿a quina nació, reconeguda com a tal, se li pot negar el dret a l’autodeterminació? Passar de ‘nació’ a ‘estat sobirà’ és una justa, legítima i indefugible aspiració de tota nació amb ànim de consolidar-se i dependre d'ella mateixa.
I en aquesta situació, si Catalunya s’independitzés –i no podem deixar de banda el neguit del País Basc- ¿què seria, territorialment i identitàriament, Espanya? Doncs seria el que restés després de la secessió o secessions de les identitats històriques: una definició en funció del que queda en cada moment i no pas del què és Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada