Un clot obert,
a punt de ser la gola
per on davallarà el company
vençut.
Déu queda massa lluny per a
ser invocat.
Més a prop, cau el sol a
plom.
Busquem l’aire que mou les
tendres
fulles dels arbres.
Algú improvisa uns versos
que serviran com a pregària.
Un altre exclama ¡amén!
i tots junts congreguem un
dèbil eco.
No plorem prou perquè
en la geografia del combat
ens reservem l’espai del
propi plany.
No és cap secret:
la mort viatja en cada projectil,
i et busca i et penetra
i a dins t’aboca el seu
desert.
Cobrim la fossa,
però un rastre de fang aferrat
a les botes
anirem escampant per sempre.
Passats els anys,
quan hi hagi crescut
l’herba,
ja no recordarem en quin
lloc vam cavar,
en quin lloc vam inútilment morir.
