He anat passant per aquest lloc
fins a deixar-m’hi els anys:
una avinguda d’arbres
arrenglerats com vells centurions
enlairant capes verdes.
Però avui els mena la victòria
de la serra i la pedra.
Les soques degollades ja només
tenen temps d’escampar l’olor
de la fusta tallada;
olor de taüt pobre
per morir més vegades.
L’ànima pren la forma
de la darrera vinça dibuixada.
Se’n van els dies clars
en què mudàvem pell i escorça.
I ens vèiem créixer.
Quan ara em giri, l’única ombra
vindrà d’un pal ressec: un home.
Cap arbre no em veurà passar
per a quedar-m’hi a dintre.
