Urbanisme a la carta. Així ho considera el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quan el planejament urbanístic municipal no té per finalitat servir amb objectivitat l’interès general sinó l’interès dels particulars. Aquesta recent sentència es refereix a la coneguda com illa Sandoz, a Barcelona, en què una modificació del pla general metropolità pretén donar cobertura legal a un excés d’edificabilitat, a una antiga il·legalitat, creant una ordenació específica i privilegiada per evitar-ne els efectes desfavorables.
Però aquest no és el cas més paradigmàtic d’urbanisme a la carta. N’hi ha més. N’és un exemple quan en la dècada dels setanta els promotors privats van suplantar els ajuntaments en el desplegament urbanístic, creant urbanitzacions del no-res, fins al punt de formar veritables nuclis de població sense ordenament, sentit o estratègia. Després solament calia incorporar-ho com a ‘fets consumats’ en el planejament general del municipi, és a dir, el planificador actuant de simple copista de la transformació operada. De manera vergonyant, s’ha fet “ciutat” sobre la base del descontrol i la negligència i, el pitjor de tot, sovint ocupant terrenys que mai no haguessin hagut de ser aptes per fer-s’hi assentaments urbans.
Un altre plat d’aquesta carta el trobem quan a través dels convenis urbanístics es modifica el planejament d’acord amb les aspiracions dels promotors. En múltiples ocasions la satisfacció municipal rau en col·laboracions addicionals que no són urbanístiques, sinó subvencions o aportacions a un ample ventall de necessitats municipals.
Però aquest no és el cas més paradigmàtic d’urbanisme a la carta. N’hi ha més. N’és un exemple quan en la dècada dels setanta els promotors privats van suplantar els ajuntaments en el desplegament urbanístic, creant urbanitzacions del no-res, fins al punt de formar veritables nuclis de població sense ordenament, sentit o estratègia. Després solament calia incorporar-ho com a ‘fets consumats’ en el planejament general del municipi, és a dir, el planificador actuant de simple copista de la transformació operada. De manera vergonyant, s’ha fet “ciutat” sobre la base del descontrol i la negligència i, el pitjor de tot, sovint ocupant terrenys que mai no haguessin hagut de ser aptes per fer-s’hi assentaments urbans.
Un altre plat d’aquesta carta el trobem quan a través dels convenis urbanístics es modifica el planejament d’acord amb les aspiracions dels promotors. En múltiples ocasions la satisfacció municipal rau en col·laboracions addicionals que no són urbanístiques, sinó subvencions o aportacions a un ample ventall de necessitats municipals.
L’interès a satisfer ha de ser urbanístic; no es pot utilitzar l’urbanisme com a eina per obtenir contraprestacions diferents, ni créixer per créixer, ni créixer per on no correspondria si no existís el promotor en qüestió. En l’urbanisme a la carta mai no hi guanya el territori ni la ciutadania.
