 |
| Maduixes silvestres, d'Ingmar Bergman |
Davallant a
l’origen
arribes al
passat
que
constantment t’aguaita
obert en la
ferida
que no
s’acaba de cicatritzar.
Tornar a
l’antiga casa,
entrar al
camí del bosc
on havies
collit
les maduixes
silvestres,
serà el
definitiu
i místic acte
de retrobament.
Aquí fas revenir els teus fantasmes.
Aquí fas revenir els teus fantasmes.
El lloc
t’evoca imatges
de l’amor
desaprès
molt abans
que aprenguessis
a saber-la
estimar.
Haver vingut
serveix
per a
escoltar la culpa.
Xisclen
negres ocells
en llòbrega
bandada.
Severa com
un àngel del judici,
ella et
mostra al mirall
l’envellit
rostre de la consciència
i et reprèn la
marcida
ànima que de
sempre
ha defugit tendreses.
ha defugit tendreses.
Collides les
maduixes
agrisades de
Bergman,
les prendràs
de tornada:
veritat i
nostàlgia
adobant-te
el camí
de l’expiació.
