I
s’obrirà la porta.
Trencarà
el meu silenci
un
grinyol de frontisses
substituint
paraules
que
mai no vaig pronunciar.
Em
retindreu la imatge
com
de fulla marcida
de
quan la branca es torça
i
baixa a la substància
que
libarà l’arrel.
No
m’heu de recordar així.
Sapigueu
que per dins
amb
veu dòcil em crida,
i
sobretot em salva,
el
nen que porto encara.
