I
Coïssors de cendres,
per entre els ulls penetren.
És nit tothora.
Resseguiré a palpentes,
ja des del foc, els núvols.
II
Escampant cendres
el vent et prendrà sempre
l’última imatge.
III
Des de la cendra
els cossos es despullen
inclús de l’ànima.
IV
Seré pols, terra,
amb sort, un gra de pol·len
o arrel d’un arbre.
Però la seva fruita
mai no podré tastar-la.
