Després de
cada guerra
els vells
es queden esperant el tren
en què
viatja la guerra següent.
És el temps
de la calma fràgil,
la treva
necessària
perquè
reposin les ferides
que fan
nit, sense nit,
en perdudes
andanes.
Estacions
de sang antiga,
de sang
acumulada.
Mentre
s’esperen,
prenen l’amarg
cafè
dels dies ja
viscuts.
Han après a
preveure el llamp
abans que
es formi el núvol,
l’espectral
saviesa de la por.
En remenar
la tassa, la cullera
deixa
sentir un soroll metàl·lic
de cruixit
de rails,
com d’avís
de tempesta.
I diuen en
veu baixa als passatgers:
«Plourà
aviat;
pluja negra
damunt de l’aigua
morta dels
camps.»
