El Papa de Roma és la màxima autoritat de l’Església catòlica. El seu ministeri, més enllà de la celebració de les litúrgies i dels protocols vaticans, li exigeix, de tant en tant, realitzar viatges per contactar amb els fidels d’arreu del món, establir una relació entre pastor i ramat, en el bon sentit de la paraula.
Sempre m’ha sorprès l’excessiva majestuositat de la seva figura, l’opulència estètica, la idolatria amb la qual es rabeja, a més de l'alt cost del seu periple. Efectivament, tot són cops de colze per veure el Papa de prop, talment com si fos una estrella de cinema. Mentre que la pràctica religiosa escasseja, el Papa té admiradors, badocs i encuriosits allà on vagi, suggestionats per l’atracció de les personalitats VIP i també per la força enigmàtica d'allò que prové del Vaticà. A un personatge famós o d'elit no li puc exigir contenció, al Papa sí, perquè simbolitza un model que pren per referència Déu i no el Cèsar. No entenc com accepta una banalització de la seva presència, contrària a l’austeritat i l’espiritualitat, i es converteix en un objecte de postal.
Ans al contrari, el missatge papal ens hauria de transmetre les virtuts de l'Església apacible: proximitat, humilitat, senzillesa, amor, caritat, comprensió, perdó. Però no, amb l’actitud mundana es materialitza la part més obscura de la Santa Seu: opacitat, prepotència, intransigència i un cert maquiavelisme d’una institució arcaica i deshumanitzada. Si realment hi hagués moralitat, el Vaticà, i en concret el Papa, condemnarien més del que condemnen, no s’atrinxerarien en silencis i se servirien de la seva influència per intercedir davant dels conflictes i les misèries. Si realment apliquessin la doctrina que prediquen ventilarien les parets, les jerarquies i les congregacions. Però difícilment, amb els vicis terrenals adquirits, poden inculcar un missatge cristià de debò. Per això confesso que trobaré més fe en un capellà de poble que en tota la Santa Seu.
Sempre m’ha sorprès l’excessiva majestuositat de la seva figura, l’opulència estètica, la idolatria amb la qual es rabeja, a més de l'alt cost del seu periple. Efectivament, tot són cops de colze per veure el Papa de prop, talment com si fos una estrella de cinema. Mentre que la pràctica religiosa escasseja, el Papa té admiradors, badocs i encuriosits allà on vagi, suggestionats per l’atracció de les personalitats VIP i també per la força enigmàtica d'allò que prové del Vaticà. A un personatge famós o d'elit no li puc exigir contenció, al Papa sí, perquè simbolitza un model que pren per referència Déu i no el Cèsar. No entenc com accepta una banalització de la seva presència, contrària a l’austeritat i l’espiritualitat, i es converteix en un objecte de postal.
Ans al contrari, el missatge papal ens hauria de transmetre les virtuts de l'Església apacible: proximitat, humilitat, senzillesa, amor, caritat, comprensió, perdó. Però no, amb l’actitud mundana es materialitza la part més obscura de la Santa Seu: opacitat, prepotència, intransigència i un cert maquiavelisme d’una institució arcaica i deshumanitzada. Si realment hi hagués moralitat, el Vaticà, i en concret el Papa, condemnarien més del que condemnen, no s’atrinxerarien en silencis i se servirien de la seva influència per intercedir davant dels conflictes i les misèries. Si realment apliquessin la doctrina que prediquen ventilarien les parets, les jerarquies i les congregacions. Però difícilment, amb els vicis terrenals adquirits, poden inculcar un missatge cristià de debò. Per això confesso que trobaré més fe en un capellà de poble que en tota la Santa Seu.
