12 de nov. 2022

NUESTRO YO EN LOS ARMARIOS



 

NUESTRO YO EN LOS ARMARIOS

  

Aquello iba de ropa y camisas colgadas,

nuestro yo en los armarios, disecciones sin sangre

proyectando las formas y furias personales.

 

Las mangas agitaban su lucha cuerpo a cuerpo,

un esfuerzo de brazos desprovistos de músculos

y de puños fingiendo el gesto de las manos.

 

Salieron con la soga que anuda las costuras,

con los espejos puros que delatan colores,

con las piedras que embisten el tacto de la seda.

 

Perchas sin hombros, cuellos al pie de los bolsillos.

Botones desprendidos de su cintura de hilo

buscaban aire y salto fuera de los ojales.

 

Alguien sacó cuchillos al ver unas tijeras.

Pero todos a un tiempo rasgaron las cortinas

para que el sol mordiera el rojo de las telas.

 

¿Quién abrió los armarios? Se abrieron desde dentro.

Y el armario más viejo del más oscuro fondo

hospedó en sus cajones harapos y retales.  



 

18 de juny 2022

GOT AMB GLAÇONS

 


GOT AMB GLAÇONS

  

Seu a l’última taula.

Jo i la paret l’emmurallem.

En un got fred i generós,

el roig madur d’una beguda.  

Beu amb tímida set.

Contra el vidre repiquen els glaçons.

Estén un full en blanc

i es posa a punt l’estilogràfica.

Amb traços lents hi escriu

paraules que li costen d’arribar

perquè vénen del dubte.

Alça el got. El sosté

a l’altura dels ulls.

L’observa fixament

com si fos la mesura del seu temps

en un rellotge de líquida arena.

Torna a l’escrit. El corregeix,

lluita per algun tipus de final.

Continua indecís, no avança.

Desplaça el got sense mirar-lo,

diria que inconscientment.

Reprèn el full a partir de l’inici,

però ara, amb avidesa, 

va ratllant les paraules fins que deixen

de formar un pensament.

La taula és un secret sense alfabets.  

Plega el full. El doblega

repetides vegades

i el submergeix a la beguda:

un vaixell de paper enfonsat

en xocar contra un bloc de gel.



14 de maig 2022

IMATGE DE POETA AMB CIGARRET

 

  IMATGE DE POETA AMB CIGARRET

    (A una fotografia de Gabriel Ferrater)

 

Darrere els enfosquits

vidres de les ulleres

tempteja l’infinit

que ha fugit de la imatge.

Dos dits de la mà esquerra

li han dut el cigarret

a trobar-se amb els llavis.

La punta encesa com

un arma al descobert

mostra la cendra nua.

Però no la veurem

al cendrer o escampada

a terra o a la roba.

Es mantindrà expectant,

perennement suspesa

dins la fotografia:

el plaer consumit

anunciant l’abisme.

 

Els qui estaven amb ell

no recorden més coses.

Ni tan sols el poeta,

passats els anys i mort,

ens hagués sabut dir

què hi feia allà assegut,

ni els versos que aquell dia

esperaven ser escrits

en un lloc entre l’ànima

i el paquet de tabac.

Tot això no importava

i no hauria afegit

res de nou a l’escena.

Només valia el símbol:

l’instant solemne en què

la cendra es disposava

a dictar profecia.