GOT AMB GLAÇONS
Seu a l’última taula.
Jo i la paret l’emmurallem.
En un got fred i generós,
el roig madur d’una beguda.
Beu amb tímida set.
Contra el vidre repiquen els glaçons.
Ha obert un full en blanc; l’observa.
Amb traços lents hi escriu
paraules que li costen d’arribar
perquè vénen del dubte.
Alça el got. El sosté
a l’altura dels ulls
i et fa pensar que es fixa
en l’horitzó minvant de la beguda
o en tot allò que el vidre
distorsiona a l’altra banda:
jo, una simple figura en una taula,
la falsa llum de la finestra,
els negats alfabets de fora.
Torna a l’escrit. L’esmena,
lluita per un final
incert que va refent.
Desplaça el got com si necessités espai.
Reprèn el full a partir de l’inici.
Ara, però, ratllant,
anorreant paraules fins que deixen
de formar un pensament.
El darrer glop és ràpid, neguitós.
Plega el full. El doblega
repetides vegades
i el fica dins del got:
un vaixell de paper enfonsat
en xocar contra un bloc de gel.
