15 de des. 2012

ORACLES













Quan va perdre el camí de l’esperança,
va entendre que el no-res fa de sendera,
que el futur guarda un lloc, encara que només
estigui escrit per una sola cara.

Llavors esquinçà el nord i tots els vents,
i a l’oracle del riu va llançar flors silvestres
com qui tira a la font la maleïda
i entelada moneda del desig.

A peu nu, just on l’aigua aprèn a fer miracles,
l’home, ira i delit, es desvivia
per reprendre els camins que jeuen ofegats
al dessota de joncs i de falgueres:
inútilment, la ruta de les nimfes.

Cap al sud dels crepuscles
hi ha meandres immòbils que perderen el mar,
i troncs en la ribera, mig arrel, mig naufragi.

Remuntà per l’eixorca ossamenta d’un arbre;
com un ocell inquiet, resseguí cada branca.
Va entendre que el no-res fa de sendera,
una sendera esparsa, de blaus encoixinats,
terriblement immensa i generosa.          
I a l’oracle del cel 
                              va llançar el seu vol: 
                              aquest, el meu.


1 comentari: