Un sector del PSC creu encara en la fórmula del federalisme asimètric, almenys així ho declara en un article d’opinió l'exministre Joan Majó (Ara, 21/02/2011). La seva esperança està dipositada en la recuperació de l’impuls d’una Espanya plural, una vegada “noves cares” reformulin la socialdemocràcia, com a contracop a la dreta espanyola que ja endevina properament instal·lada en el Govern de l’estat.
Pel que fa a la independència, manifesta el Sr. Majó que ens portaria a la frustració per causa de l’oposició espanyola, pel perill de la fragmentació interna i per la falta d’aliances externes a Europa. Conclou que “si algun dia sóc independentista, serà perquè m’hi han obligat des d’Espanya, però ho seré amb recança”.
Podríem dir que, per a Joan Majó, el pla “B” seria una independència a desgrat, per culpa d’una Espanya que no admet un Estat plural de tipus federal. Jo li estalvio temps i feina al Sr. Majó: De l’Estat federal no en parlen ni el Govern central ni els socialistes espanyols, ni ara ni quan hi hagin cares noves. Treguis del cap, a més, això de l’asimetria, que estem en el país del cafè per a tots, i, tal com van les coses, la dreta aspirant a governar no ens concedirà ni un tallat. Ja en té proves ara mateix de l’oposició espanyola: L’Estatut retallat que va eliminar aquells aspectes més federalitzants, l’estocada de gràcia del Tribunal Constitucional, la sentència del Tribunal Suprem del castellà a l’escola, els recursos pendents contra la llei de consultes populars, la llei del cinema, la llei d’acollida, la llei del codi de consum, els reglaments d’ús del català de vàries administracions. I temps al temps per veure l’estrepitós fracàs del pacte fiscal que persegueix el Govern de la Generalitat, el producte estrella de CiU, que no aconseguirà eradicar l'espoliació fiscal. Tot això sense oblidar els cants de sirena de l’expresident Aznar, filòsof oficial del PP més radical, de cara a repensar i harmonitzar les autonomies.
Esgrimir la fragmentació és voler espantar sense esforçar-se en fer pedagogia -ja no dic la identitària, sinó l'econòmica i social-; és fer apologia de l’home del sac. ¿Per què tenir Estat propi hauria de fragmentar la societat, quan té més aspectes bons que dolents, en una Europa de valors i drets invulnerables, pertanyis on pertanyis? No es tracta de partir una nau per fer-ne dues, sinó que dues naus puguin seguir rumbs i ritmes diferents.
La independència a contracor del Sr. Majó, al seu entendre, li seria l’última via, quan fracassés la solució federal en una Espanya mancada de receptivitat. I llavors penso: ¿Serà tan valent per demanar la independència quan hom no ha sigut capaç de fer valer el federalisme? ¿Ja no tindrà temença de l’oposició espanyola i la fragmentació interna que avui li impedeixen ser més agosarat?
