Joan Margarit, en l’inici de les Festes de la Mercè de 2010, ha fet un pregó de format auster i de caràcter reivindicatiu, en què es planteja la validesa de la relació del país amb Espanya, i la creença en la unió –qualsevol que sigui la llengua- en una Catalunya en català. Les noves generacions, diu, conduiran les relacions per nous camins. En referir-se a si mateix, utilitza un to crepuscular: “des que vaig creuar els setanta anys, el passat ha començat a estendre’s cap endavant i a ocupar fins i tot el demà. Els carrers m’emparen des de dintre”.
La segona part del pregó és un recital d’alguns dels seus poemes, els més relacionats amb Barcelona i el seu paisatge urbà. S’hi senten olors de postguerra i de Barri “Xino”, i picades d'ullet a l’univers d’Espriu. Margarit també té temps per presentar un poema referit als manifestants de 10 de juliol, a qui els veu com si fossin les tropes gregues dels “Deu Mil” de Xenofont, abandonades pels seus cabdills. Contraposa els “Deu Mil” a l’actitud claudicant del poble català escenificada en La mort d’un viatjant, que simbolitza la desesperació i el fracàs personal.
Aparentment, la contraposició entre l’obra clàssica de Xenofont i la d’Arthur Miller no és massa diferent. Les dues tenen components tràgics. En l'una, el viatjant recorre al suïcidi com a fórmula de salvació; en l’altra, l’expedició grega queda isolada i perduda en terra hostil, sense guiatge: arribar a casa seria una gesta.
La diferència rau en què els “Deu Mil”, igual que els manifestants del “10 de juliol”, renunciem al suïcidi del poble català i frisem per assolir la pàtria, orfes de guia. L’esforç ha de ser nostre si volem sortir del territori persa.
La segona part del pregó és un recital d’alguns dels seus poemes, els més relacionats amb Barcelona i el seu paisatge urbà. S’hi senten olors de postguerra i de Barri “Xino”, i picades d'ullet a l’univers d’Espriu. Margarit també té temps per presentar un poema referit als manifestants de 10 de juliol, a qui els veu com si fossin les tropes gregues dels “Deu Mil” de Xenofont, abandonades pels seus cabdills. Contraposa els “Deu Mil” a l’actitud claudicant del poble català escenificada en La mort d’un viatjant, que simbolitza la desesperació i el fracàs personal.
Aparentment, la contraposició entre l’obra clàssica de Xenofont i la d’Arthur Miller no és massa diferent. Les dues tenen components tràgics. En l'una, el viatjant recorre al suïcidi com a fórmula de salvació; en l’altra, l’expedició grega queda isolada i perduda en terra hostil, sense guiatge: arribar a casa seria una gesta.
La diferència rau en què els “Deu Mil”, igual que els manifestants del “10 de juliol”, renunciem al suïcidi del poble català i frisem per assolir la pàtria, orfes de guia. L’esforç ha de ser nostre si volem sortir del territori persa.
M'ha semblat molt interesant el teu bloc. Tinc interès en seguir-lo d'ara en endevant. Et deixo el meu bloc, que escric des de 3.000 Km de Cat.: http://josepmarclaporta.blogspot.com/
ResponElimina