Les persones necessitem de la comunicació, tant per fer-nos veure o sentir, com perquè una altra persona es relacioni amb nosaltres. Si un vol comunicar-se per saber alguna cosa de l’altre, i aquest darrer no li correspon, no hi haurà hagut reciprocitat en la comunicació: serà una comunicació d’un sol sentit, un no-res receptiu.
Això succeeix quan un ajuntament no resol les peticions dels administrats, o fa cas omís de les queixes dels ciutadans, o fins i tot no contesta les interpel·lacions plantejades per l’oposició. Estarem d’acord en què alguna cosa no funciona bé quan sistemàticament es produeixen aquests fets.
Personalment prioritzo la comunicació directa, el contacte personal, amb els responsables de les àrees dels ajuntaments, siguin funcionaris o càrrecs electes. Posar traves a la comunicació verbal, que és la comunicació més genuïna, vulnera l’atenció deguda al veïnatge i afavoreix l’autisme municipal. Per contra, implica el distanciament dels mandataris locals que s’instal·len en inaccessibles torres de marfil.
El màxim exponent del desterrament dels ciutadans és posar barreres que impedeixen l'apropament a l'administració de l'anomenada Casa de la vila (¿no vol dir "la casa de tots" també a la Bisbal del Penedès?), més enllà del que es pot entendre com una organització de les visites. Col·locar barreres per aïllar els ciutadans és el pitjor menyspreu de la comunicació, i més encara de la comunicació que jo defenso; i obligar a qui travessi la barrera a què torni a enganxar el cordó que tanca el pas als altres constitueix un acte de servilisme i d'humiliació col·lectiva. Davant d'aquesta coerció, tots hauríem de ser aquell revoltat Espartac.
Això succeeix quan un ajuntament no resol les peticions dels administrats, o fa cas omís de les queixes dels ciutadans, o fins i tot no contesta les interpel·lacions plantejades per l’oposició. Estarem d’acord en què alguna cosa no funciona bé quan sistemàticament es produeixen aquests fets.
Personalment prioritzo la comunicació directa, el contacte personal, amb els responsables de les àrees dels ajuntaments, siguin funcionaris o càrrecs electes. Posar traves a la comunicació verbal, que és la comunicació més genuïna, vulnera l’atenció deguda al veïnatge i afavoreix l’autisme municipal. Per contra, implica el distanciament dels mandataris locals que s’instal·len en inaccessibles torres de marfil.
El màxim exponent del desterrament dels ciutadans és posar barreres que impedeixen l'apropament a l'administració de l'anomenada Casa de la vila (¿no vol dir "la casa de tots" també a la Bisbal del Penedès?), més enllà del que es pot entendre com una organització de les visites. Col·locar barreres per aïllar els ciutadans és el pitjor menyspreu de la comunicació, i més encara de la comunicació que jo defenso; i obligar a qui travessi la barrera a què torni a enganxar el cordó que tanca el pas als altres constitueix un acte de servilisme i d'humiliació col·lectiva. Davant d'aquesta coerció, tots hauríem de ser aquell revoltat Espartac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada