EL MEU EDÈN

EL MEU EDÈN

  

El meu Edèn

és generosament modest:

una tortuga

que té el doble d’edat del gat,

i jo que doblo els anys de la tortuga.

Van i venen coloms sense temps ni amo.

Ens estirem a l’ombra

del llimoner,

vell i rugós com una herència,

el refugi que ens salva 

del pes d’un cel profètic.

 

L’herba voreja els nostres cossos

en la contínua assemblea

de les formigues i els insectes.

No diuen res

perquè s’estimen més portar bocins

de paisatge a la boca.

I l’abella és silenci quan s’atura.

I les meves paraules callen

abans que em surtin de la veu.

En quin llenguatge lloarem

l’etern propòsit de les fulles?

 

Tots hem renunciat als alfabets.

Cada gest que aprenem sense mirar-nos

és un elogi als lliurepensadors

i ens fa creients de tot allò

que puguem abastar amb els braços,

sentir a les ungles

o en la més fina articulació.

No creiem en qui diu «Plourà»,

sinó en la pluja,

des de la pluja,

quan vingui a expulsar-nos de l’Edèn.