10 d’ag. 2026

EL MEU EDÈN

 

EL MEU EDÈN

 

El meu Edèn

és generosament modest:

una tortuga

que té el doble d’edat del gat,

i jo que doblo els anys de la tortuga.

Van i venen coloms sense temps ni amo.

Ens estirem a l’ombra

del llimoner,

vell i rugós com una herència,

el refugi que ens salva

d’un cel enterbolit de profecies.

 

Les formigues de l’herba

repeteixen camins, trafiquen,

es congreguen; però no diuen res,

perquè s’estimen més portar bocins

de paisatge a la boca.

I és silenci l’abella

quan reconeix la flor i s’atura.

I l’animal que dorm somnia

que té paraules i m’entén.

I jo faig que les meves callin

abans que em surtin de la veu.

 

En quin llenguatge lloarem

el perpetu propòsit de les fulles?

 

Cada gest que aprenguem sense mirar-nos

ens acostarà als lliurepensadors.

Serem creients de tot allò

que puguem abastar amb els braços,

sentir a les ungles

o en la més delicada articulació.

Ja no creurem en qui digui «Plourà»,

sinó en la pluja,

des de la pluja,

quan vingui a expulsar-nos de l’Edèn.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada