.jpg)
TALL OBERT
A la terra que em fuig
El temporal de pluja i vent
ha arrancat l’olivera.
no per les ajaçades branques
sinó perquè arrossega terra ferida, pedres
i arrels desentranyades.
També un arbre et confia
el seu final: ser rematat
a talls nets, gairebé quirúrgics,
les parts posades l’una vora l’altra,
com qui desmunta a peces la columna
d’un temple que mai més no s’alçarà.
En cada extrem dels troncs partits,
cercles gravats dins d’altres cercles,
anys que anellen els anys,
estrats del temps, memòria.
Jo soc arbre d’una altra fusta,
sense prou carn per als records.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada