De la muntanya estant
observo la ciutat que sembla buida,
estesa sobre el seu propi bassal
d’esquelet descarnat.
Aquí dalt han florit
els arbres que no es fan a la ciutat,
i han baixat a la plana els llops
per transformar l’udol
en un salvatge crit humà.
Pas a pas, descendeixo,
fins que se’m fan presents amb més detall
els edificis,
la mort, la runa, el foc,
la gent que sobreviu sense paraules.
Uns ulls desesperats busquen consol,
i ens abracem,
girats a la muntanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada