Quan Déu tenia la veu intel·ligible,
una flonja verdor entendria les roques
dissimulant l’abisme.
Desert i riu, riu i desert,
compartien l’arena i les falgueres.
L’escorpí amb el fibló feia l’amor
lluny de qualsevol rastre de
lascívia.
Desconeixien la ferida.
Què era, llavors, la sang,
si no la copa de la vida
encara per vessar?
Sense despulles,
les mosques no trobaven lloc
on engendrar-se.
No vivíem nosaltres quan expliquen
que passaven aquestes coses.
Tal vegada han estat sempre mentida
i jo sóc la palpable mostra
de la incredulitat i el desencís.
de la incredulitat i el desencís.
Des de l’origen,
una més de les bèsties.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada