Ja
no se li entenien les paraules.
Eren
un fil de veu entre el coll i la boca
per
després regressar a l’arrel.
Parlant
ficava el cap dins la memòria
extraviada
de les capses buides.
I
no volia anar més lluny
d’on
arribava el moviment
que
en els dies de vent mostren les branques
quan
balancegen els nius morts.
Patia,
no per l’arbre, ni pel niu;
ni
tan sols per la veu extenuada.
Patia
per la poma. L’última,
terriblement
madura
i
a punt de despenjar-se.
Un
fruit, com un rellotge anunciant
el
precís i profund moment.
En
el definitiu gest d’una tarda,
l’un
i l’altre van ser collits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada