30 d’abr. 2017

OCELL D'INFANTESA













Jo tenia pocs anys
i un puput coronava
la carena del vell
casalot del davant.
La primavera el duia.
Es plantava
orgullós
de ploma, cresta i bec
al límit de l’aresta.
El seu cant insistent,
repetitiu, monòton,
venia a ser el diàleg
cadenciós
dels nostres dies.

Però una primavera
va deixar de venir.
I no tornà en cap altra.
Res ni ningú
que li prengués
el lloc.
La soledat
té nom de teulat buit
anunciant la mort.
Em vaig fer gran
de cop.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada