3 d’abr. 2016

DIREU DE LA POESIA
















Direu que fer poemes no és res més
que la banal quimera
nascuda d’un mateix,
d’un interior ocult que aflora 
com un antic naufragi
a lilla inaccessible 
on bastim soliloquis.

Direu que és anacrònica, 
una veu irreal, la poesia;
que la vida engoleix
impassiblement la conjunció 
serpentejant dels versos,
i les camaleòniques paraules
dites sense dir, enteses
sense haver-se dit prou.

Però us puc afirmar
que després de les màquines,
superades les tècniques 
i les creacions,
més enllà daxiomes i ciències,
de monòlits i estàtues, 
dinterrogants que furguen entre els dogmes, 
passat el temps de quan tot s’hagi fos,  
una llum revindrà, d’on sigui,
i un desig de percebre, 
d’explicar i de sentir.
Aleshores diran que ve d’aquí
la mística del que en dic poesia.