Dono molta importància al meu dret de vot perquè és únic cada vegada que l’exercito, i és personal i intransferible. Me l’estimo i és escàs: no puc malbaratar-lo.
El meu vot no el regalo, té un preu, el preu del compromís de qui el rep. El polític a qui li faig confiança es deu a l’ideari que m’ensenya durant la campanya electoral i amb el qual ha de ser congruent. La pràctica ens dóna massa exemples d’incompliment i d’inconsistència, de gestos decebedors.
Ara mateix no sabria a qui votar i, si les coses no es defineixen millor a les properes eleccions, no podré votar a ningú. La culpa no serà meva sinó del producte polític que em mostraran, farcit com sempre de grans imprecisions i ambigüitats o, contràriament, de grans proclames que després esdevenen fum.
Perquè m’estimo el meu vot, i en sóc gelós, exigiré claredat en les opcions: no vull una cita a cegues amb qui m’ha de governar ni adulteris polítics. Tampoc no em pararé amb qui simplement m’ofereixi el “dret a decidir”. A decidir què, li preguntaré; que em digui abans l’objecte de la decisió...
Vivim en un país desorientat i desassossegat, perdut entre una Catalunya que no se sent espanyola i una altra insuficientment catalanista. Cal que algú l’orienti amb ideari i voluntat d’Estat, que convenci dels avantatges de ser lliures a qui no hi cregui. Aquest algú ha de tenir suficient solvència, coherència i seriositat; ser de bona fe en les intencions i murri en les actituds.
Un país que se sent Nació no pot deixar d’aspirar a ser Estat perquè no tingui mandataris vàlids que l’encarrilin. Ara per ara no veig ningú apte en l’horitzó dels partits que es fan i es desfan perquè compleixi aquesta missió, però ben segur que existeix, doncs Catalunya ha sabut mantenir els seus valors gràcies al concepte de la pròpia identitat, la constància i la persistència. Avui, més que mai, aquests valors s'han de defensar i enfortir, i el país no pot permetre's absències ni impotències, ni el mandat de polítics estèrils. A aquesta persona que no conec i ha d'arribar, i a tothom que em demani ser votat, els exigiré tot això i més, perquè m’estimo el meu país i el meu vot.
El meu vot no el regalo, té un preu, el preu del compromís de qui el rep. El polític a qui li faig confiança es deu a l’ideari que m’ensenya durant la campanya electoral i amb el qual ha de ser congruent. La pràctica ens dóna massa exemples d’incompliment i d’inconsistència, de gestos decebedors.
Ara mateix no sabria a qui votar i, si les coses no es defineixen millor a les properes eleccions, no podré votar a ningú. La culpa no serà meva sinó del producte polític que em mostraran, farcit com sempre de grans imprecisions i ambigüitats o, contràriament, de grans proclames que després esdevenen fum.
Perquè m’estimo el meu vot, i en sóc gelós, exigiré claredat en les opcions: no vull una cita a cegues amb qui m’ha de governar ni adulteris polítics. Tampoc no em pararé amb qui simplement m’ofereixi el “dret a decidir”. A decidir què, li preguntaré; que em digui abans l’objecte de la decisió...
Vivim en un país desorientat i desassossegat, perdut entre una Catalunya que no se sent espanyola i una altra insuficientment catalanista. Cal que algú l’orienti amb ideari i voluntat d’Estat, que convenci dels avantatges de ser lliures a qui no hi cregui. Aquest algú ha de tenir suficient solvència, coherència i seriositat; ser de bona fe en les intencions i murri en les actituds.
Un país que se sent Nació no pot deixar d’aspirar a ser Estat perquè no tingui mandataris vàlids que l’encarrilin. Ara per ara no veig ningú apte en l’horitzó dels partits que es fan i es desfan perquè compleixi aquesta missió, però ben segur que existeix, doncs Catalunya ha sabut mantenir els seus valors gràcies al concepte de la pròpia identitat, la constància i la persistència. Avui, més que mai, aquests valors s'han de defensar i enfortir, i el país no pot permetre's absències ni impotències, ni el mandat de polítics estèrils. A aquesta persona que no conec i ha d'arribar, i a tothom que em demani ser votat, els exigiré tot això i més, perquè m’estimo el meu país i el meu vot.
Hola Albert.
ResponEliminaAplaudeixo el teu perfil nacionalisme, clar, seré i reivindicatiu que, d'altra banda, comparteixo. Admiro la teva claredat de vistes i que ho expressis sense por, què és un dels aspectes que més mal ens fan als catalans. Considero als catalans, en general, covards, avesats a acotar el cap i cedir a la mínima, a resultes dels molts anys de dictadura i la gran immigració que ha sofert el nostre país, immigració que em molts casos, com dius no sé si és en aquest o un altre article, és en contra de “permetre” la nostra identitat.
Joan Pros