18 de jul. 2010

POLÍTICS I CAPACITAT

El sistema democràtic pel qual s’organitza la nostra societat implica que el poder i la sobirania resideixen en el poble, en el col·lectiu de ciutadans. Tothom, a priori, mitjançant eleccions, és susceptible d'elegir i participar directament en les institucions públiques, com a conseqüència que som lliures i iguals.

No cal procedir de determinada nissaga ni posseir capacitat econòmica per gaudir dels drets polítics constitucionalment reconeguts. Aquestes proclames, que són magnífiques a l’hora de predicar la igualtat o el dret de participació, tenen en la pràctica aspectes que poden pervertir l'accessibilitat als càrrecs electes.

El concepte de classe política. Els polítics, aquells que ens representen en les Corts, en el Parlament o en els diferents governs, s’autoanomenen -amb la nostra complaença- classe política. Aquí, ni que sigui en sentit figurat, hem introduït el concepte arcàic i destronat de classe, com si d’una elit o casta es tractés. D’alguna forma, els polítics professionals recuperen per a l'ocasió un atribut propi d'una nova aristocràcia, oblidant que són polítics circumstancials.

La capacitat de representació política. Un dels drets de la democràcia és poder participar directament en els poders públics, al marge de l'origen natural, social o econòmic de la persona. Permeteu-me, però, que introdueixi uns límits a aquesta declaració universalista: Per a governar hem de tenir capacitat, hem de ser aptes per a la tasca que volem exercir. No podem banalitzar la política, ni desprestigiar-la, ni fer-la decadent pel simple fet d'assumir que en democràcia tots som iguals. Si bé els drets són els mateixos, les capacitats són diferents de la mateixa manera que ho són les aptituds personals.

La democràcia no preveu mecanismes pels quals els més ben preparats sentin l'atracció per la política, entesa com la participació directa al servei del bé comú. En canvi, ofereix un reclam per encabir la mediocritat i la promoció individualista que no és altra cosa que el poder desproveït d'interès públic. El desencís de la societat afavoreix la desinhibició dels primers i suposa un cant de sirenes per als darrers.

Si busquem l'accés als càrrecs electius, ¿qui en controla la capacitat? La resposta és que, democràticament, ningú no ho controla; i, estructuralment, la selecció prèvia la fan els propis partits polítics, basant-se en la força de la convicció interna, les complicitats i, sovint, en la lluita visceral. Els electors després solament podrem elegir sobre les llistes tancades que ens posen a l'abast.

Llavors, hem de fer-nos aquestes reflexions: ¿Tots podem arribar a governar? Potencialment, sí. ¿Tots som vàlids per governar? Raonablement, no. A les llistes, ¿hi concorren només els aptes? Empíricament, a la vista està que no. Per tant, que ningú no s’estranyi de l’absentisme electoral si qui vol elegir cerca, sense trobar-lo, el govern dels millors, amb la justa i legítima aspiració de ser representat pels que més en sàpiguen, pels més savis, si se'm permet aquest concepte manllevat dels hel·lènics.

1 comentari:

  1. Anònim20/7/10

    Un dels riscos d'un hipotètic Estat Català és que esdevingués una societat oligàrquica o, fins i tot, autocràtica. Veient com algunes "famílies" i certs "cognoms" es repeteixen en la vida política i econòmica catalana al llarg de la darrera meitat del s. XIX, del XX fins a l'actualitat, no seria d'estranyar que viure en un incert Estat Català fos una mena de poder absolutista d'unes poques elits catalanes burgeses, només preocupades per mantenir els seus "privilegis" divins a base de defensar una idea de poble o societat idealitzada i irreal. Em preocupa força tot plegat. Només cal veure qui hi ha en política catalana i qui hi ha hagut en els últims 30 anys per anar-se'n fent una idea.

    ResponElimina