FAULA DEL NEN QUE TREPITJA LES FORMIGUES

FAULA DEL NEN QUE TREPITJA LES FORMIGUES

 

El nen que juga al parc

ha descobert unes formigues

que avancen, neguitoses, en renglera.

S’hi acosta i de seguida les trepitja.

Riu amb desfici, xiscla, s’hi acarnissa

inconscient de la barbàrie.

 

La terra i l’herba

comparteixen la mort

multiplicada.

 

No sap encara d’on li ve,

cap on porta, què en treu

d’haver-les perseguit,

d’esclafar-les a cops

insistits de taló,

d’arribar fins al niu,

abatre’l i enrunar-lo.

 

No l’ha aturat ningú.

Cap veu, cap mà.

 

Qui li ho farà saber?

Quin àngel de la guarda

redreçarà el camí

que va de la innocència

a l’absoluta impietat?

 

Se’n va del parc.

Cap senyal d’esperança.

Arrossega a la sola una victòria 

feta de diminutes

i immenses crueltats.