1 de des. 2019

INTERIOR DE PRÉSSEC













Les mans ja hi eren. 
Faltava el ganivet
per a encarar-se al préssec.
Madur, l’enceto.
Amb ferides d’acer li trec la pell.
Per la boca se’m fa
carn dolça de la meva carn.
El giro, el ressegueixo.
A tallades me l’apodero
fins que m’atura el cos
endurit del pinyol.
Tindria el tacte
d’una pedra excavada si no fos
perquè del seu dedins s’aixeca un cuc
en nom de totes
les boques i les llengües.
Ha començat el temps de ser visible.

Ja hi era des d’antic,
abans que hi entrés el ganivet, abans
que hi baixessin les meves mans:
blanc, discret, pacient,
encomanat al seu designi,
premonitori com les profecies.
Semblant a un àngel esperant-me
a l’extrem d’un sepulcre.


Cap comentari:

Publica un comentari