8 de juny 2019

GOT ALT AMB GEL









Al cafè Principal,
vora la meva taula, beu tot sol
d’un got alt que li acaben de servir.
Contra el vidre repiquen els glaçons.
Beu lentament,
com un ocell amb poca set.
En cap moment
no ha deixat de mirar un full de paper
on va escrivint, de tant en tant,
traços semblants a les paraules
que costen d’arribar perquè vénen del dubte.
Ara, però, ha alçat el got davant dels ulls
i et fa pensar que es fixa
en l’horitzó minvant que es va bevent,
o en les formes que el vidre desfigura
—tu, jo, aquesta llum, les coses: l’altra banda—
quan les veus a través del seu cos transparent.
Torna a l’escrit d’abans.
Rectifica alguns mots;
bruscament, elimina parts senceres,
les més recents.
Puja fins a l’inici,
i d’una revolada passa ratlla,
moltes ratlles a tot, perquè no sobrevisqui
cap lletra per bastir qui sap quins pensaments.
D’una tirada,
s’acaba la beguda.
Plega el full. El doblega repetides vegades
i el fica dins del got:
un vaixell de paper enfonsat
en xocar contra el gel.


2 de juny 2019

CIUTAT DESCARNADA ( حلب )











De la muntanya estant 
observo la ciutat que sembla buida,
estesa sobre el seu propi bassal
d’esquelet descarnat.
Aquí dalt han florit
els arbres que no es fan a la ciutat,
i han baixat a la plana els llops
per transformar l’udol
en un salvatge crit humà.

Pas a pas, descendeixo,
fins que se’m fan presents amb més detall
els edificis,
la mort, la runa, el foc,
la gent que sobreviu sense paraules.
Uns ulls desesperats busquen consol,
i ens abracem,
girats a la muntanya.