MAR QUE ENCEGA

Miro el mar. M’enlluerna
un raig de llum vidrat
com si un far invisible
em ferís la mirada.
Encegat, hi vull veure
la sirena dels somnis,
amb l’amor i els dos sexes
descobrint-se a palpentes.

Dic un nom, el teu nom,

i una remor d’escumes

contra els sentits s’esberla.

Llavors entenc que el mar
el seu niu blau em nega,
i que l’aigua és profunda,
terriblement immensa.
A ponent veig estesos
minúsculs grans de sorra,
anònims i desèrtics.
El sol no pot matar
l’aranya que em teixeix
gebrades a l’esquena.