Tu ets, negra àguila, l’ombra de la nit desplegada
pel velam de les ales i urpes victorioses.
No es faran teus el cel ni el vol de l’oreneta,
ni el pol·len virginal que en primavera torna.
La foscor estén fanals que falsegen la lluna.
Si fos certa la nit, tindria un escenari
de lluernes i grills en platejats paisatges,
dessota el generós firmament d’antiquari.
Però aixeca el teló de basàltic eclipsi
escampant nius impúdics, teixits amb plomes àcides.
La nit trenca els cristalls de l’aigua sense nimfes,
on ploren les estàtues el metall de les llàgrimes.
Oh àguila, tu devores els coloms de les torres
quan s’aturen les hores, quan cauen les campanes.
La pell dels soterranis supura l’ebri estigma
de les hordes nocturnes que escarneixen l’albada.
L’altra nit tinc guardada, com un glop a la boca,
com un jardí plantat al cor d’una bombolla.
Jo tinc la nit encesa amb la primera llàntia,
com el sexe d’amor, màgic i clos, de l’àngel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada