TABERNACLE

Un dia marques una línia al terra. Penses
que allò serà la fita de l’espai i el teu cercle.
T’hi fas un tabernacle, al solell i a recer
de tots els mals. Estimes cada punt del paisatge
i t’hi sents estimat, car és el sentinella
dels camins sinuosos, dels indrets, dels racons
eixuts de la innocència.
Fins que veus que ha fugit
l’àngel que coronava el verd de les capçades,
que l’olor de la vinya s’ha clos al cementiri
i el record infantil és feble a la memòria.

I esdevinc foraster pels vells carrers de sempre,
que van d’un trist silenci a la bàrbara histèria
de les bandades pàries. Un present vaporós
m'entela la mirada.
No sé si rebel·lar-me
contra el temps, contra mi, o tal vegada prendre
el bastó i fer el camí que duu a l’altra ribera.
Em despullo, seguint el rastre d’un cometa:
no hi ha terra promesa; en tinc prou amb la fe
d’unes pàgines verges.
S’ensorra el tabernacle
mentre Saturn intenta devorar l’últim fill.