2 d’oct. 2010

EL PROBLEMA DE LA NEGOCIACIÓ ÉS LA CONTRAPART

Estats federals com Bèlgica i el Canadà ja saben que hi ha més d’una identitat nacional dins el respectiu estat. No discuteixen pas, internament, sobre l’existència o pervivència de les comunitats flamenca a Bèlgica o francòfona al Quebec. De manera semblant succeeix amb Escòcia, unida amb Anglaterra fa tres segles per un pacte, tot retenint prerrogatives i un fort component competencial. Tindran, amb el govern central, els seus polsos polítics tota vegada que comparteixen un estat comú, però ja no és una qüestió identitària com la catalana, on nosaltres constantment hem de repetir ‘qui som’ per escoltar -encara- que ‘no som qui volem ser’.

Aquests països, que no són el nostre, tenen ben assumit que degut als seus orígens, evolució i composició de la societat, cada territori té els seus trets diferencials, el seu rol. Tothom sap qui és i, en la diversitat, es respecten o han après a respectar-se. Això no treu que aquestes federacions en tinguin prou amb l’estatus actual. Són força rellevants els moviments i partits que volen assolir un nivell superior de sobiranisme. En el cas del Canadà, el partit nacionalista quebequès inclús ha promogut dos referèndums per constituir-se en estat independent que no van obtenir majoria, si bé ha estat l’eina per aconseguir més autonomia dins l’estat, sense renunciar a l’exercici de noves consultes.

Catalunya ostenta mèrits propis de caràcter històric, ideològic, cultural, jurídic, capacitació i vocació de futur, tant o més que els països que he citat. ¿Què té Catalunya, doncs, perquè avui encara hagi de lluitar per sobreviure, per no ser aniquilada col·lectivament, lingüísticament i fiscalment? El problema el tenim en la contrapart. Una contrapart que és una Espanya centrípeta, tancada en si mateixa, torera, africanista més que europea, de l’imperi extint i de l’àguila imperial, del “háblame en cristiano” pensant que Jesús era de Valladolid. Una Espanya uniformista, enemiga de la diversitat; una Espanya rància i banal que ja indignava al poeta Antonio Machado.

L’independentisme haurà de lluitar no per convèncer sobre el dret de Catalunya a ser un Estat, a emancipar-se, sinó contra la intransigència de l’Espanya més nacionalment espanyola i que mai no tolerarà la nostra majoria d’edat. L’oposició pot ser ferotge. Flandes, Escòcia o el Canadà tenen diferents contraparts en la negociació, sortosament. La particular situació catalana ens porta a plantejar-nos ¿hi ha d’haver negociació o cal emprar fórmules més expeditives?

1 comentari:

  1. Quanta raó tens quant dius, "nosaltres constantment hem de repetir qui som, per escoltar que no som qui volem ser".
    D’altra banda considero que també tens raó amb la afirmació que Espanya mai ens reconeixerà la independència.
    T’animo a seguir amb el bloc, és molt pedagògic,i t’obra a la reflexió.

    ResponElimina