Aquesta vegada les eleccions catalanes obliguen a jugar fort. Cada partit ha de treure el santcrist gros per atraure un electorat desencisat i alhora esperançat en què es produeixin canvis importants, que hi ha alguna cosa que es mou i cou. Fent un breu passeig pel neguit polític, trobem:
Convergència i Unió té com a vedette el concert econòmic. Ja sap que no l’aconseguirà, però no té cap més trumfo a la mà. Es pensa que amb això és prou agosarat; bé, amb això i unes pinzellades de l'exercici del dret a decidir, sense aclarir l'objecte de decisió. La pregunta és, ¿si els déus li concedeixen el concert econòmic, ja haurà "decidit" que es queda on està? O tal vegada dirà, ara que tinc el concert, marxo amb els calés; bon vent i barca nova.
Els socialistes catalans intenten defensar l’Estatut pactant amb la matriu socialista a Madrid, oblidant que el president Zapatero és un mentider compulsiu i que no li queda massa temps més a la Moncloa. Però altra cosa no pot fer el PSC: se li han acabat les municions. No pot anar més endavant ni recular. Li queda l’opció de mobilitzar el cinturó roig per tancar files. Tampoc el federalisme no funciona ni es pretén que funcioni: ha quedat com una maragallada.
Convergència i Unió té com a vedette el concert econòmic. Ja sap que no l’aconseguirà, però no té cap més trumfo a la mà. Es pensa que amb això és prou agosarat; bé, amb això i unes pinzellades de l'exercici del dret a decidir, sense aclarir l'objecte de decisió. La pregunta és, ¿si els déus li concedeixen el concert econòmic, ja haurà "decidit" que es queda on està? O tal vegada dirà, ara que tinc el concert, marxo amb els calés; bon vent i barca nova.
Els socialistes catalans intenten defensar l’Estatut pactant amb la matriu socialista a Madrid, oblidant que el president Zapatero és un mentider compulsiu i que no li queda massa temps més a la Moncloa. Però altra cosa no pot fer el PSC: se li han acabat les municions. No pot anar més endavant ni recular. Li queda l’opció de mobilitzar el cinturó roig per tancar files. Tampoc el federalisme no funciona ni es pretén que funcioni: ha quedat com una maragallada.
Els cadells independentistes (Solidaritat Catalana, Reagrupament) juguen a això, a ser independentistes. Ras i curt. Ras per clar i català, curt perquè volen declarar la independència unilateralment. ERC no veu malament aquesta rauxa si es posen sota el seu paraigua. Un paraigua foradat que ha aixoplugat a socialistes i ecosocialistes, i que encara li retreuen que va donar la Generalitat a un gestor no-nacionalista. L’independentisme d’Esquerra passa per un referèndum que sap d'antuvi que no li autoritzaran.
Del PPC, què dir d’un partit que anorrea el sostre competencial de Catalunya, que defensa que ‘allò menys català és bo per a Catalunya’. La seva dèria és la preservació de la Constitució i la unitat territorial de l'estat. La seva presidenta a Catalunya, Sánchez-Camacho, té com a eslògan que “hi ha més coses que ens uneixen que no les que ens separen”, i acte seguit ataca a tothom per la deriva independentista, posant en aquest sac a CiU. ¿No havíem quedat que estem més units que separats?
La solució la tindrem el 28-N o, tal vegada, més tard, com a conseqüència dels pactes postelectorals, en què molts podem veure’ns el vot traït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada