4 de jul. 2010

CICERÓ NO SERIA CONSTITUCIONAL

El concepte “poble de Catalunya” (art. 2.4 EAC) no ha tingut millor sort que l’admissió de Catalunya com a “nació”. Segons el Tribunal Constitucional, el poble català no és subjecte jurídic, sinó que està integrat dins el conjunt del poble espanyol, únic titular de la sobirania nacional.

Per aquesta interpretació, el poble espanyol existeix i té totes les potestats. D'aquest poble constitucional depèn la indivisibilitat o no de la nació espanyola. A l’inrevés, el poble català no pot entrar en competència amb el titular de la sobirania nacional. La part no pot contradir el tot.

Deia Ciceró que el populus no és un simple agregat humà, sinó una societat que se serveix del mateix dret comú, un dret en interès d’aquest poble. A més, considerava que el dret no s’havia de pactar. Ciceró, no per antic deixa de ser actual. Catalunya té un dret propi i diferenciat, anterior a la Constitució, no pactat amb ningú, ni concedit per l’estat espanyol ni pels seus predecessors reis castellans. Ans al contrari, les institucions van ser suprimides per les armes i els drets expressament derogats.

El poble espanyol, concebut com la suma de pobles de l’estat, i únic amb sobirania, s’ha estructurat artificialment, absorbint el català i despullant-lo de sobirania. S’oblida que els pobles i les nacions ho són pel seu caràcter i naturalesa, i no per allò escrit. La Constitució no és el nostre fonament. Per sobre d’ella proclamem la història, el dret, la llengua, la consciència de pertànyer a un poble, l’ànima de nació, i les ganes de ser catalans i seguir sent-ho. Per nosaltres, malgrat el que diguin els magistrats, el poble català existeix i és viu. Recuperar la sobirania també és un dret, un dret en sentit jurídic. Tornant a Ciceró, a la doctrina del constitucional, en quant adreçada al poble català, li manca l’eficàcia de ser útil, de servir a la comunitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada