Una sabata
sola
que no mou
fressa de trepig,
què hi fa a
la voravia?
Vagueja pel
carrer,
entreoberta
com la desesperança.
Una sabata
sola
fa que em
pregunti:
Serà d’un
ric que ja no l’ha de menester?
De qui si
no la troba serà encara més pobre?
D’algú que
perdrà el ritme ballant descalç o coix?
O de qui
amb metàfores anuncia la mort?
Una sabata
sola
pot ser
l’arma llancívola que ha fallat la diana.
Pot ser el sobrevivent
llegat d’una batalla.
Pot ser
l’assaig primer d’un gran salt cap al buit.
Pot ser l’acte
que clou l’última passejada.
Una sabata
sola
s’assembla
massa al meu pas
d’anar i
venir i mal caminar
amb un peu descarnat
i nu
que va deixant
rastres de sang
per la
mateixa voravia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada