Ja no se sent remor
de coberts i punyals
i diplomàcies.
Els cambrers
van desparant la taula
amb la destresa
de qui elimina el rastre
d’un pecat d’opulència.
Les tovalles,
abans immaculades,
ara són un sudari.
Copes intactes, copes desplomades.
Cada plat buit recull
la vanitat perduda a l’ombra
del que foren exquisideses.
del que foren exquisideses.
Tot ha estat ventre.
Res clara pupil·la.
Després, només deixalles.
Fins que un cambrer pregunta:
«I què en fem de les flors del centre?»
La pietat d’algú respon:
«Salva-les. Dignifica-les.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada