16 d’ag. 2017

CONSOLACIONS



















I
Si es fonen els paisatges
pintaré l’escenari
trist de la nit.

II
Que em trobeu la veu fina?
Escolteu: la profunda
retrona a dins.

III
Assajo melodies:
diàleg de trompeta
i violí.

IV
La dona que jo estimo
és desig en el somni,
fum al matí.

V
Per enganyar l’absència
enfilo una drecera
a mig camí.

VI
Quanta sort qui està amb ella.
Aixeco sol la copa
sense el seu vi.

VII
Copa suau de lliri
que no em fereixi els llavis
de tan florit.

VIII
Et sóc fidel com sempre:
estàs en la constància
del meu neguit.

IX
Desaprendré a estimar-te
quan la branca es despulli
inclús de mi.

X
No marxis sola. Espera’m
amb la maleta feta
del paradís.


14 d’ag. 2017

EN UN ALTRE LLOC DEL CONTE














—El tresor que tinc, on el guardo?

—Guarda’l entre les pàgines
de la meitat del llibre.

—I per què no al final del conte?

—Perquè en el desenllaç sexplica 
com acaba el malvat.
No és lloc per confiar-hi res.
Trobaràs més estable el mig:
el bucòlic i ingenu
espai del narrador. 

—I tu, tens un tresor?

—El tinc des que has entrat al bosc.
No t’estranyi: un llop ja aguaita
en la primera escena.

—I per què ansiosament 
gires els fulls del nostre conte?

—Per trobar de seguida el lloc.

—I aquest lloc, està escrit?

—En el bosc, sí. És quan
s’espesseix el fullatge,
el camí es perd i guanya
la veritat de l’urpa.
Si acabessis el conte
sabries que el final és fals.




10 d’ag. 2017

SORTIDA











Sortir al balcó,
baixar al carrer
i seure al parc.

Parlar de res, del temps,
parlar amb algú que porta un gos
esquifit però bordador.

Fer un mos vora la font;
que et vingui la pixera matinera,
la calor de l’asfalt, el pol·len
de plantes que no saps posar-hi nom.

No llegir ni amb ulleres,
tafanejar minuts que es repeteixen,
espolsar-se amb perícia les mosques,
endur-se el fang als peus.

Tot això bé ho podria fer el teu gos.
Tornar a casa, també.


9 d’ag. 2017

ÀPAT














Ja no se sent remor
de coberts i punyals
i diplomàcies.

Els cambrers
van desparant la taula
amb la destresa
de qui elimina el rastre
d’un pecat d’opulència.

Les tovalles,
abans immaculades,
ara són un sudari.

Copes intactes, copes desplomades.
Cada plat buit recull
la vanitat perduda a l’ombra
del que foren exquisideses.

Tot ha estat ventre.
Res clara pupil·la.
Després, només deixalles.

Fins que un cambrer pregunta:
«I què en fem de les flors del centre?»

La pietat d’algú respon:
«Salva-les. Dignifica-les.»


4 d’ag. 2017

CONFESSIÓ













A vosaltres, gent nova,
que em feu sentir tan feble,
covardament confesso:

Mai no he escrit un poema;
sóc un home corrent.

Recitar no sabria
dos versos de memòria.

Ben mirat, mhe perdut
una lírica inútil. 

Els poetes serveixen
per morir en llibres vells.

Ningú recorda noms;
cap poema corprèn.

Copulen els amants
amb proses matusseres.

Cadascú té un dolor;
no cal el del poeta.

Però si tinc condemna
de foguera, llenceu-me
lluny de les vostres bèsties.





3 d’ag. 2017

NIT AMB POETA














Tac-tac, tac-tac...
Soroll de tecles
de màquina d’escriure.
Galop del temps dels vells poetes:
una mà luxuriosa en les lletres
i l’altra en la humitat dels soterranis.
Poetes maleïts,
poetes amb veu ronca,
bevedors de turments.

Tac-tac, tac-tac...
Semblen gotes de pluja
repicant contra els vidres
de les cases que tenen lombra dura.
A estones van de pressa,
de vegades s’aturen, titubegen,  
per després callar, mortes.
Mortes tecles, tan rígides,
tan lluny de ser piano.

Sento una fressa
com qui remou paraules
per dins de l’embrió de les idees.
L’inquiet paper puja i baixa,
retrocedeix, avança. 
Cada vers es repensa.
La lletra es perd, es tatxa.
El moment preludia el vòmit.

Soroll de full a mig escriure,
arrancat d’una revolada.
La màquina es regira
igual que una destral 
partint un crani buit.
El terra fa un cruixit 
de textos esquinçats.

Tot això m’acompanya.
La nit ve del passat d’algú 
que va deixar-se el plany
incessant de la màquina d’escriure
buscant el gran poema
que mai no va arribar.