13 de set. 2013

EN EL NOM DE QUI NO DIC



                 










                                          L'home és un llop per a l'home. 
                                   Thomas Hobbes

Algú ens digué: “Dels tres,
un serà com jo sóc”.

I no sabíem qui
no donava el nom, no.

Ai, amics: la pell mudem
amb recels i temors.

De l’arbre dels tres fruits,
qui els voldrà collir tots?

Cobdícies tenim

més profundes que els corcs.

Si ahir innocents, avui,
mossegada de llop.

Instint, batalla i llamp;
del cor, el costat fosc.

És l'hora de fendir 
negant redempcions.

Arrels i pous beuran
del fangar impietós.

Ja sóc de qui no dic,
l’eina cruel i l’udol.



7 de set. 2013

UNA CASA






















Una casa.
Imagineu-la antiga,
solemne, vertical;
per un moment, Babel:
esglaons i replans, sostres, pisos i alçàries.
Imagineu-la muda
de finestres i panys;
pòsits sobreposats, artèries, estrats,
i arrels seques que enyoren
mil llengües d’esperança 
                                        a l’últim pis.

Imagineu-hi encara
el refugi d’absències:
records, silencis, èxodes i làmpades
que es deixen caure com espases cegues
damunt dels cobrellits llargament clausurats.
Tot igual perquè hi pugui
retornar l’impossible:
mil llengües d’esperança 
                                       a l’últim pis.

Però ens cal ascendir, tocar altres cels,
crear volums, omplir
els llençols de carícies i de temptacions.
Llavors trenquem la lluna a cops de sol.
I el sol és un jardí enfiladís
de llavis i abraçades transhumants:
mil llengües d’esperança
                                       a l’últim pis.

És l’hora de les veus sense paraules.

Imagineu que hi sona
arran de terra, un tango.
Dalt de tot el seguim
vestits només amb els 
                                    remots sentits.